Anar al contingut
Parlem de suïcidi i d'altres tabús

Parlem de suïcidi i d'altres tabús

Lucía Etxebarria

La Claudia, mare de dos fills fantàstics, casada amb un home atractiu i encantador, se sentia permanentment cansada, trista i desmotivada. Molts matins es llevava plorant. Va intentar parlar-ne amb la seva mare i amb les seves germanes, que li acabaven dient sempre el mateix: "Ho tens tot per ser feliç", "no siguis tan egoista", "pensa en els teus fills… ¿necessites més motivació?", "no hi ha temps per deprimir-se quan ets mare", "¿és que no estimes els teus fills/ el teu marit / a mi?", "vinga, aníma’t i fes coses".

Quan es va intentar suïcidar, la família mai en parlava directament. Se li va dir a tothom que la Claudia estava internada per un problema d’estómac. I a casa, a porta tancada i en veu baixa, comentaven que només ho havia intentat fer "per cridar l’atenció". I la Claudia se sentia molt rareta, i enormement culpable pel que ­havia fet.

La seva família no s’adonava que aquell fals "tenir-ho tot" no és suficient quan no tenim salut i benestar mental. Que la depressió no té res a veure amb l’amor que una persona sent pels altres, sinó que és una malaltia. Que dir "vinga, anima’t" és com dir-li a algú amb problemes econòmics: "Anima’t i fes més diners". Que quan pateixes depressió, pateixes una distorsió cognitiva; la teva ment s’ennuvola i pots sentir que els teus éssers estimats estarien millor sense tu.

La seva família no s’adonava que la Claudia estava malalta. Que no intentava cridar l’atenció. La seva família no sabia que la primera temptativa sol fallar, però que en la majoria dels casos hi ha un segon intent en l’any posterior al primer. Els seus familiars no en tenen la culpa que la Claudia morís aquella segona vegada. Els seus familiars no són males persones. I estimaven la ­Claudia. Però estaven mal ­informats.

Aquesta setmana Selena Gómez ha declarat: "La depressió i l’ansietat són una batalla a la qual m’enfrontaré tota la vida". Gràcies, Selena, per ensenyar al món que la depressió és una condició complicada. I que ni tenint un compte milionari, 133 milions de seguidors (¡133 milions!, que es diu aviat), ni la bellesa més impactant del món, ni Justin Bieber al teu llit, pots escapar-te dels problemes que ­comporta.

"Gràcies ,Selena, per ensenyar que ni tenint 133 milions de seguidors ni Justin Bieber al llit t'escapes de la depressió"

A Espanya més de 10 persones se suïciden cada dia. 2.000 més ho intenten. I la xifra és esbiaixada, perquè molts suïcidis no es comptabilitzen com a tals, sinó com a accidents. Oficialment, a Espanya es van registrar 3.602 morts per suïcidi el 2015 i 57 per violència de gènere (en els dos casos la xifra real és més elevada). I 1.126 per accident de trànsit.

Hi ha campanyes per conscien­ciar del perill al volant i de la violència de gènere. Però... ¿sabeu alguna cosa sobre un Pla Nacional de Prevenció contra el Suïcidi? Jo tampoc. No hi ha campanyes de protecció, prevenció, ni associacions de ­víctimes. I sorprèn, tenint en compte que el suïcidi és la primera causa de mort externa (no natural) a Espanya.

Els mitjans de comunicació són refractaris a parlar obertament de ­suïcidi per por que es produeixi un efecte contagi. En diuen l’efecte Werther, en al·lusió a la novel·la de Goethe. Molts joves de l’època, després de llegir el llibre, van imitar Werther. Pot ser que sí que existeix aquest efecte contrari, espe­cialment en els joves, en les persones que pateixen depressió, en persones vulnerables. Però també està demostrat que, quan es pro­mouen històries de superació, es produeix l’efecte contrari. L’efecte Papageno: la persona que se sent vulnerable veu sortides alternatives al suïcidi i decideix demanar ajuda. I se sap que, quan els familiars i amics estan informats del que és verdaderament una depressió, el malalt té moltes més possibilitats de superar-la.

El suïcidi constitueix un problema de salut pública important. La depressió es pot curar. El suïcidi es pot prevenir. Que el Govern desenvolupi un Pla Nacional de Prevenció contra el Suïcidi és urgent i necessari. Perquè les polítiques de prevenció funcionen.

Perquè, quan silenciem la depressió i la convertim en tabú, propiciem que la dinàmica familiar nefasta que va viure la Claudia es reprodueixi. I l’únic que aconseguim és que molts abandonin el camp de batalla sense haver lluitat.