Anar al contingut

MIRADOR

El país de les mitges veritats

El país de les mitges veritats

Jordi Mercader

No hi ha millor mecanisme mental per eternitzar els blocs que dotar-los de les seves veritats particulars i irrefutables

Ningú pot ser tan ingenu per pretendre explicar el que passa a Catalunya com si es tractés de definir la música country, que, segons Deacon Claybourne, el turmentat protagonista de Nashville, són, simplement, tres acords i una veritat. Això nostre no es pot explicar en una sola frase, massa enrevessat i enverinat. Aquesta dificultat objectiva és terra abonada per a les mitges veritats, que no són exactament mentides però donen brillantor a l’art d’argumentar de part fent-lo passar pel tot. I així, no hi ha qui s’entengui.

Assagem una seqüència: Carles Puigdemont no pot ser investit per culpa de les condicions imposades pel TC, que es va saltar la seva pròpia llei per acontentar el govern de Rajoy, que al seu torn va interpretar lliurement el 155 per aplicar-lo a la seva conveniència, després d’ordenar una intervenció policial vergonyosa l’1-O, un referèndum il·legal que va propiciar la proclamació simbòlica d’una república i que va portar davant el jutge diversos dirigents independentistes, ingressant alguns en presó preventiva, acusats de promoure la desobediència a l’Estat de dret; aquests, al·legant la inexistència de voluntat negociadora a Madrid, havien pretès implementar una legislació fora de l’abast del Parlament, aprovada gràcies a una majoria obtinguda pel malestar creat en bona part de l’electorat per la falta de respecte del TC a l’Estatut ratificat, modificat després de molts anys de patir una interpretació constitucional contrària a l’autogovern català.

No hi és tot i ja resulta un problema llegir-lo en un únic paràgraf. Com a mínim, caldrà acceptar que el que pugui succeir demà no serà només conseqüència del que va passar abans-d’ahir i que és trampós fugir de l’anàlisi panoràmica del conflicte per acontentar-nos amb l’ús selectiu d’episodis protagonitzats per l’adversari per justificar actes propis discutibles. La incapacitat manifesta i probablement voluntària de reconèixer la més modesta de les veritats, un relat compartit del que ha succeït en les últimes dècades o en els últims segles, tant és, ens dificultarà trobar una solució. Ens està impedint el debat.

Potser aquest relat compartit seria incòmode per a tots però renunciar-hi no ens ajudarà gens, malgrat els avantatges evidents de no disposar-ne. La frase incompleta que amaga una mitja veritat és molt més generosa amb les manipulacions de part, molt més gratificant per a les orelles amigues, les d’aquells que creuen que els seus no s’equivoquen mai, un instrument imprescindible per als que treballen a preu fet en la consolidació del país dividit.

No hi ha millor mecanisme mental per eternitzar els blocs que dotar-los de les seves veritats particulars i irrefutables; gairebé tan eficaç com proclamar dos presidents. La mitja veritat és la mare de la política de l’ull per ull, de l’error per error, i atès que la poca traça de l’altre sempre és més greu que la nostra, es fa inevitable un quid pro quo insuportable.

0 Comentaris
cargando