Anar al contingut

Al contraatac

El declivi del Camp Nou

El declivi del Camp Nou

Antonio Franco

Les principals causes que se citen de la caiguda de públic a l'Estadi són poc convincents

Les decadències a vegades s'expressen en indicis que semblen anecdòtics. Penso en el sobtat descens de públic al Camp Nou al llarg de l'últim any, quan el Barça no només és líder sinó que ha aconseguit una diferència històrica de punts d'avantatge al Reial Madrid. Abans l'assistència tradicional mitjana a l'Estadi eren uns 75.000 espectadors. Aquest curs d'excel·lents resultats i amb Messi en el moment més esplèndid i espectacular de la seva carrera amb prou feines arriba als 64.000.

Les principals causes que se citen són poc convincents. El fred, per exemple, no havia sigut mai gaire determinant perquè anessin o no al camp milers de socis que ja havien pagat per endavant l'entrada (i aquesta última dada impedeix relacionar els preus amb els llocs buits). I el fred no existia al final de l'estiu i a la tardor, quan ja era nítida la inassistència voluntària. Tampoc convenç relacionar-ho totalment amb el lleuger descens del turisme a partir de l'octubre perquè llavors ja s'havia iniciat la tendència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

 Hi ha insatisfets que diuen que la gent falla perquè l'equip no juga bé; els recordaré que quan el Barça va estar 14 anys sense guanyar la Lliga les graderies estaven plenes a vessar. Els horaris que imposa la TV són bojos, però no oblido una assistència total a un partit contra el Sevilla, el 2003, que els federatius de Madrid van obligar a jugar gairebé a mitjanit.

Incomoditat

Cada una d'aquestes coses pot influir, però totes juntes són insuficients per explicar tot el que està passant. Potser hauríem de sumar un altre possible factor més, la incomoditat que senten -i que defugen- moltes persones davant la situació que es produeix ara a la graderia a l'arribar al minut que les consignes independentistes han escollit per cridar a favor de la seva causa. I no són tant aquestes consignes, ja molt presents en la vida catalana, com les mirades que generen, unes mirades que es creuen o desvien entre els que aixequen la veu i els que callen. Hi ha malestar, encara que sigui íntim, ja que subratllen la ruptura del que fins ara era alegre complicitat unitària.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

Diguin el que diguin és impossible separar la política i l'esport, i no defensaré mai que es prohibeixi cridar als recintes esportius res que no sigui insultant. Però encara que sigui lícit això del Camp Nou genera certa incomoditat que pot estar restant assistents. Hi afegiré una cosa més: les últimes eleccions van demostrar que a Catalunya hi ha gairebé paritat, encara que hi hagi més antisecessionistes que separatistes. Possiblement la massa social barcelonista deu tenir el mateix equilibri o un de similar encara que invertit. En qualsevol cas seria molt racional, per 'fair play', que ningú intentés apropiar-se de la imatge global de l'Estadi per a la seva causa, que no és unànime. En qualsevol cas no tenim una crisi del Camp Nou sinó del país, amb un altre cert declivi fill potser de la desunió.

0 Comentaris
cargando