Deu ser el fred

Sí, deu ser el fred. I aquest cel que es torna de plom. Però hi ha dies que l’esperança s’escorre entre els dits. Torrent pujant les escales per entrar a la presó d’Estremera. Es gira i queda immortalitzat en la fotografia. I penses que ja es compta per mesos el temps que Junqueras, Forn, Cuixart i Sànchez són allà. I encara fa més fred. Sembla que hi ha pacte d’investidura. Sembla que no. I Puigdemont convertit en personatge, pugnant per seguir sent protagonista. Posem-nos a cobert.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Cadascú a la seva trinxera. I, cada vegada, la trinxera més profunda. Que no se sentin les veus dissonants. No escoltem. Només les notícies que ens agraden. Millor arengues que crítiques. ¿Per què pensar? No sigui que arribem a la conclusió que ens hem equivocat en alguna cosa. O en molt. Ni tan sols  som conscients que només parlem  als nostres. Però, ¿n’hi ha d’altres? TV-3 ja ha perdut tota la vergonya. També TVE. Però, almenys, des d’aquesta sorgeixen veus de protesta.

Deu ser el fred. I sents Rajoy i Santamaría i els silencis d’altres i només trobes intempèrie. Les veus que demanen diàleg a penes són un ressò en la tempesta. En realitat, ja ni demanen, només semblen ploriquejar sense ningú que els escolti. Sacsegem les banderes. ¡Una mica més! Tant que oblidem que uns i altres només volem respecte i benestar. Deu ser el fred, però hi ha dies que no es troba ni un merdós raig de sol entre tant despropòsit.