Mals lectors i lectors dolents
cristiano-ronaldo
Estem tan preocupats pels mals lectors que donem per descomptat que no hi ha lectors dolents. Això és tan atrevit com afirmar que un adolescent que llegeixi Crepuscle creixerà malament, mentre que Esperanza Aguirre, que un dia va citar Bertolt Brecht, és una santa.
Després de guanyar el Goya per La llibreria, Isabel Coixet va dedicar el guardó «als que llegeixen». Fins i tot vaig veure una estona després un tuit que li atribuïa la frase següent: «Conec pocs cretins que llegeixin». Encara que no estic segur que digués això segon, sí que estic en condicions d’afirmar que jo n’he conegut uns quants que reunien els dos requisits (per no parlar dels que a més de llegir, escriuen).
Un bon lector entén, gràcies als seus llibres, que lluny de ser un elf meravellós és un lector dolent, o, si més no, un ésser humà contradictori
Aplaudeixo el necessari (i en el seu cas sincer) homenatge a la cada vegada més delmada aldea gal·la de lectors, però el matís ve d’un assaig que d’aquí a uns dies publicarà Blackie Books: Contra la lectura. La seva autora argumenta com els lectors, amagats en una complaença pseudomística, associem el fet de llegir a una cosa infal·liblement bona com reciclar o reduir el consum de carbohidrats. En el passat, la lectura de novel·les estava tan mal vista com ara ho estan els videojocs: «I potser la por als llibres de generacions anteriors no era menys supersticiosa que la fe que actualment hi dipositem, una fe que basa el seu poder en un beuratge de pensament màgic, narcisisme i nostàlgia».
Ara que Cristiano Ronaldo (aquest tipus que si llegís al bus faria un crit a l’acabar Rayuela i faria callar el passatger que estigués remenant el mòbil) ha comprat l’edifici de la Casa del Libro de Madrid, potser es massificarà la glamurització lectora, en la línia d’aquelles oportunistes campanyes de foment pagades per les institucions. Però els llibres no es llegeixen per perdre pes, sinó per entendre la gravetat; no es compren per ser més valents, sinó per assumir les nostres covardies; no haurien de ser un complement vitamínic de la nostra vida, sinó servir per explorar-ne d’altres. En definitiva, un bon lector entén, gràcies als seus llibres, que lluny de ser un elf meravellós és un lector dolent, o, si més no, un ésser humà contradictori.
