LA IGUALTAT
Poder i lideratge
El lideratge femení no té per què copiar el masculí ni ha de renunciar a les seves pròpies maneres
zentauroepp39600284 gra009 granada 08 08 2017 la asociaci n movimiento femen170808114652 /
"És veritat que per barallar-se en política és necessari estar disposada a perdre la feminitat, perquè s'ha d'estar disposada a combatre, triomfar, demostrar poder". Virginie Despentes diu que cal oblidar-se de ser dolça, agradable, servicial i permetre's —per a les dones, un luxe— dominar l'altre, públicament. A mi, com a punt de partida, em sembla que la teoria King Kong és perfecta: ens dona les eines per no necessitar l'aprovació constant dels homes, ni disculpar-nos per liderar i no demanar permís per prendre decisions. Això sí, crec fermament que una vegada superada la primera fase, en què moltes dones irrompen en despatxos i taules de negociacions per primera vegada, s'ha d'anar un pas més enllà.
¿Cap on? En primer lloc, el lideratge femení, no només en política però especialment, té pocs precedents i, per tant, els seus models són masculins. No caiguem en la trampa d'imitar les formes i els mecanismes dels homes poderosos. Això no significa que ens dulcifiquem, ni que prenguem com a punt de suport aquestes estadístiques que ens diuen que som més conciliadores. No fem una caricatura benèvola del nostre lideratge, però tampoc entenguem que la masculinització del nostre poder com a dones és l'única alternativa.
El discurs públic, massa violent i agressiu per al meu gust, ha de començar a evolucionar. No només perquè ara el dominin, també, les dones. Els homes també haurien de començar a replantejar-se —i alguns em consta que ja ho fan— les formes de poder que volen representar. Si ens convenen les grans gesticulacions testosteròniques, de patriarca, o s'han de començar a buscar noves maneres. Que siguem més conciliadores no significa que ens puguin prendre el pèl, i dit això, automàticament ens demanaria a totes que no ens sentim inferiors, tampoc, per ser més conciliadores. El lideratge femení no té per què copiar el masculí ni ha de renunciar a les seves pròpies maneres. Per això, la teoria de Despentes em sembla un bon punt de partida per a la política, però com el que és: un punt de partida. Pas endavant.
