Dues mirades
El silenci de Goya
En l'actual tessitura, o compres tot el relat propagandístic del procés o ets titllat de fatxa. Es busquen adhesions, no pensament
Moltes veus de l'independentisme han criticat que a la gala dels Goya ningú fes ni una sola referència als presos del procés. Per no haver-hi, ni tan sols hi va haver discursos en català, mentre que l'eusquera brillava en l'entrega de premis. Al seu programa La ventana, Carles Francino s'ha fet ressò d'aquesta absència: “¿A ningú li grinyola que hi hagi uns paios a la presó, ¡en presó preventiva!, que faci tres mesos que estan tancats sense judici ni res?”
¿Per què no hi va haver ni una sola referència a aquests empresonaments? Més enllà de les fílies i les fòbies de cadascú, el silenci és significatiu. Tant que, en lloc de llançar-se a la crítica, l'independentisme hauria de reflexionar sobre això. Perquè potser són molts els que creuen que aquests empresonaments són un abús injustificable, però es neguen a acceptar el relat propagandístic que es vol imposar: són presos polítics, ergo Espanya és una dictadura, ergo el procés és la lluita per la democràcia i la llibertat.
En l'actual tessitura, o compres tot el relat o ets titllat de fatxa. Es busquen adhesions, no pensament. I per això triomfen les veus no catalanes que només aporten hooliganisme, aquells que han anat buscant altaveus fins que han trobat una causa que els n'ofereix. Les veus entusiastes alimenten el consum intern dels convençuts, però allunyen a molts que es podrien convertir en aliats. Els silencis també parlen. N'hi ha prou amb escoltar-los en lloc de vilipendiar-los.
