La resposta davant l'insult

Sergio García es va equivocar amb Umtiti. I tan recriminable és el seu insult racista com elogiable la seva posterior disculpa, primer en privat amb el francès i després de manera pública.

Fa unes setmanes va ser Jefferson Lerma, jugador del Llevant, qui va denunciar davant els micròfons el mateix tipus d’insult per part de Yago Aspas. El jugador del Celta ho va negar a través d’un comunicat del seu club i fins al moment els comitès no n’han dit res.  

Que Umtiti o Lerma no acceptin com una cosa normal i inevitable que utilitzin el color de la seva pell despectivament, com una circumstància que s’ha de «quedar al camp», com tant els agrada dir als jugadors, suposa un pas endavant en un esport que durant massa temps ha permès la violència verbal, tant a la gespa com a la grada. Un esport que sovint és el contenidor on els individus que s’emparen en l’anonimat aboquen tota la seva porqueria mental. 

No fa tant de temps que es vivia amb normalitat que una massa deshumanitzada li fes el crit del mico a un jugador sense sentir-se ni mitjanament avergonyida. Desgraciadament, encara es pot viure alguna escena similar. La diferència és que ara l’opinió pública ho censura.Els passos són petits, però se segueix avançant. Potser en uns anys tampoc es viurà amb extraordinària indiferència que la família d’un jugador sigui insultada greument per centenars i centenars d’aficionats i que tot quedi en una multa per al club mesos després.

Ja són massa derbis en què Shakira, una cantant el vincle de la qual amb el futbol és ser la parella de Piqué, és insultada per una part de la grada de Cornellà en un càntic que aconsegueix en tres frases ser masclista, homòfob i racista. I així seguim, un any més, fins al pròxim derbi.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La tebior dels dirigents blanc-i-blaus no és gaire diferent de la que utilitzen, a l’altre bàndol, els directius blaugranes quan un reducte de descerebrats es recorda de Jarque. Clubs que només veuen la palla a l’ull aliè. Quan ells són els atacats, llavors sí, comunicats, però no s’atreveixen amb el seu propi públic. Es dediquen a pagar les multes, quan n’hi ha, i gràcies.  

Piqué s’equivoca amb la seva guerra dialèctica, que ja ha passat els límits de la broma de parvulari inicial. La seva resposta davant l’insult és molestar i, pel que es veu, ho aconsegueix. Però la seva actitud individual, tot i que per moments estigui fora de lloc, aconsegueix que no se silenciï el problema estructural, el d’un esport que permet que els espectadors es comportin com si estiguessin en un circ romà, com si no haguéssim avançat gens en 2.000 anys.