Al contraatac

En defensa dels cabells

El mocador és només un tros de tela, però d'innocu no en té res... És una extensió d'aquella segregació espacial que van viure generacions anteriors, quan les nostres mares no podien sortir de casa

2
Es llegeix en minuts
noor-tagouri

noor-tagouri

La vaig anar a veure a casa seva i em va rebre com no l’havia vista mai, amb el cap destapat. Per un moment em va costar reconèixer-la: era ella, la meva amiga, però no s’assemblava en res a la dona amb mocador amb qui compartia tan bones estones, amb qui parlàvem de tots els temes possibles, ens apassionàvem sovint, rèiem amb la complicitat de saber-nos ferides per llocs molt semblants. Del mocador, en canvi, no en vam parlar mai. 

Com que era una persona adulta que havia pres una decisió, jo no tenia dret a qüestionar la seva indumentària, però quan la vaig veure amb aquella espessor de cabells arrissats que li emmarcaven el rostre i la feien jove, molt més jove del que semblava fora de casa, em van agafar ganes de fer-li totes les preguntes. Quina llàstima que la resta del món no pugui veure’t tal com ets, vaig pensar. Uns anys més tard m’explicaria que havia decidit posar-se el mocador de joveneta i que havia tingut problemes per això mateix, perquè fa unes dècades al Marroc i en entorns urbans, que les dones no casades es tapessin no era ben vist.

Notícies relacionades

Quan de petita jo havia de donar explicacions sobre els mocadors que duien les dones amb qui anava sentia una humiliació que els meus interlocutors no podien entendre, la sensació de ser una subcategoria de persones a qui els altres podien dir com havien d’anar vestits, però confesso que m’hauria agradat veure tantes d’aquelles dones passejar-se pels carrers amb els seus cabells al vent, llisos, arrissats, gairebé tots llargs, ben foscos o una mica clars, envermellits per la henna, abundants o ja escassos després d’unes quantes maternitats. Quan en la intimitat de les cambres les observava així, em semblava trist que haguessin de prescindir d’un element tan definitori de la seva identitat en mostrar-se als altres i que a més s’haguessin de conformar a veure’s enlletgides, envellides prematurament. 

El mocador és només un tros de tela, però d’innocu no en té res. Encara que no se li pot dir a una persona adulta com s’ha de vestir, si analitzem el rerefons últim de l'obligació de cobrir-se en tot moment els cabells, d’haver-los d’amagar, no podem negar que és una extensió d’aquella segregació espacial que han viscut les generacions anteriors, quan les nostres mares no podien sortir de casa. Com si la imposició del mocador, fins i tot quan és triat lliurement, fos el preu que hem de pagar per trepitjar amb els nostres propis peus i sense acompanyant masculí els carrers i les places, els instituts i les universitats, les fàbriques i les botigues. I en la nostra condició de filles de la immigració, aquest tros de roba s’ha acabat convertint en una marca de pertinença, un logotip de la religió en què hem nascut i un signe de la virtut que conservem tot i viure en una societat de moral relaxada.

Temes:

Musulmans Dones