Un president decoratiu

L’última proposta que estan debatent els independentistes és un esperpent i, a sobre, gens barat. Ara ens diuen que la solució al bloqueig polític a Catalunya podria ser el nomenament d’un Govern «simbòlic» a Brussel·les i un «executiu» a la Generalitat. És a dir, que Carles Puigdemont aconsegueixi una sortida honrosa com a president decoratiu. Un gerro xinès a Waterloo. Ser investit del que sigui, en definitiva.

¿Qui costejarà aquests dos governs? ¿D’on sortiran els diners per mantenir a aquestes figures decoratives a Bèlgica? De les butxaques de tots els catalans. No només d’aquells que admirablement han decidit fer aportacions voluntàries per pagar les multes del Tribunal de Comptes o per garantir la fortíssima supervivència de l’Assemblea Nacional Catalana. De les butxaques de tots, també dels no independentistes. Del mateix lloc que, segons el jutge, van sortir els diners per organitzar el referèndum de l’1 d’octubre. És un disbarat, segons la meva opinió, inadmissible. 

I tot basat en una mentida darrere l’altra. Van dir que les empreses no se n’anirien de Catalunya, que la secessió no tindria conseqüències econòmiques, que la comunitat internacional els reconeixeria com a Estat independent, que el Govern central no tindria més remei que negociar... I no era veritat. En el millor dels casos, afirmaven categòricament coses que eren dubtoses, perquè ni tan sols depenien d’ells mateixos.

Però és que ara sabem que Puigdemont s’acoquina en privat, mentre empeny els altres a l’abisme en públic. En els missatges que va enviar al mòbil de Toni Comín, i que s’han difós aquesta setmana, l’expresident admetia el fracàs del seu pla, mentre davant els mitjans advertia al Parlament que ell era l’únic candidat possible. És tremendament irresponsable exigir una cosa sabent de les gravíssimes conseqüències que això comporta per a persones que, per cert, no han fugit a un altre país.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Hi ha gent que a Puigdemont li perdona tot. Cada cosa que fa és considerada com a part d’un estratègia magistral. Així que el seu cinisme o no s’ha comentat al·legant que són missatges privats o s’ha justificat comprant l’argument que és humà i té moments de debilitat. El cinisme és cinisme. No es pot disfressar d’una altra cosa, perquè llavors és doblement cínic.

Avui dia, Puigdemont segueix sent el candidat a la investidura fantasma. I tan lamentable és el cinisme com el doble tracte. Recordem aquella regidora de Ciutadans a Castilleja de la Cuesta (Sevilla), que es va traslladar a Chicago després de ser elegida i volia participar en els plens telemàticament i venir de tant en tant amb càrrec al partit. Aquesta senyora s’hi va resistir, però van acabar expulsant-la de la formació política. També havia sigut elegida, però ningú –menys ella– va defensar que fos possible governar Castilleja de la Cuesta des d’Illinois. És pur sentit comú. Tan absurda és aquesta pretensió com l’altra. I en privat ho sap fins i tot Puigdemont.