Catalunya com a símptoma

Al llarg dels últims anys m’he preguntat moltes vegades si el conflicte català no serà, almenys en part, el símptoma d’una malaltia espanyola més general, que té a Catalunya la seva manifestació més greu, però no única. Si la resposta és afirmativa la solució passaria per separar les dues dimensions del problema: posar remei, en primer lloc, a la malaltia general i, paral·lelament, abordar les dimensions més específicament catalanes del conflicte. En un document recent (Idees per a una reforma de la Constitució) es fa una aproximació d’aquest tipus. L’informe ha sigut elaborat per un grup de 10 prestigiosos catedràtics, liderats per Santiago Muñoz Machado, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Complutense i per Eliseo Aja, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

    

Els autors es pregunten la causa que l’opció independentista hagi sigut recolzada per una part important de la societat catalana. Arriben a la conclusió que el moviment secessionista a Catalunya, com abans al País Basc amb el pla Ibarretxe, s’ha vist potenciat pels problemes no resolts de l’Estat autonòmic. Aquestes deficiències han permès atraure cap a l’independentisme una part de la societat que, no obstant, no és partidària de la independència. La crisi provocada per la demanda de secessió és, entre altres coses, un símptoma dels problemes del sistema autonòmic.

    

¿Què ha de reformar-se? Plantegen cinc qüestions: 1) La funció de l’Estatut, elevant-lo al rang de Constitució territorial, igual que les constitucions dels territoris en els sistemes federals. 2) Reduir el nombre de conflictes mitjançant un millor repartiment de les competències; 3) La participació autonòmica en les decisions i institucions de l’Estat; 4) Els instruments i òrgans de col·laboració, i, 5) La constitucionalització dels elements essencials del model de finançament autonòmic.

    

Elevar el rang legal de l’Estatut permetria acabar amb la devaluació de la seva funció de «norma institucional bàsica d’una Comunitat Autònoma» (art. 147.1 CE) per part del Govern central i del Tribunal Constitucional. Quedaria desposseït de la seva funció en la distribució de competències, que correspondria a la Constitució, però permetria deixar per a l’Estatut totes les qüestions internes de la Comunitat que, al no afectar les restants comunitats, no donarien lloc a greuges comparatius.

    

Aquestes reformes s’han de fer en benefici del conjunt de les autonomies. Però en la mesura que es facin permetran afrontar millor la crisi de Catalunya. Perquè la seva solució només pot ser duradora en el marc d’una reforma del model territorial i no a través d’acords bilaterals conjunturals.

    

Però la crisi territorial presenta a Catalunya dos elements addicionals específics. El primer és la reivindicació dels fets diferencials i el seu reconeixement estatal. En la mesura que són específics –com el concert en les comunitats forals o els règims insulars– aquests aspectes singulars podrien abordar-se amb una relació bilateral amb l’Estat.

    

El segon és que l’independentisme nega les virtuts de la reforma constitucional i planteja com a alternativa la secessió després d’un referèndum. Però amb la reforma no es tracta de negociar les reivindicacions dels independentistes tal com fins ara les han presentat, sinó d’atendre a les percepcions sobre el funcionament del model territorial, que és el que ha permès que la seva opció sigui recolzada per una part important de la societat catalana.

Una altra qüestió que aborda l’informe és la resposta a l’aspiració de molts catalans de votar en un referèndum per expressar la seva voluntat sobre una nova forma d’integració de Catalunya a l’Estat. Consideren que aquesta aspiració és possible mitjançant una consulta sobre una llei de Catalunya que adapti l’Estatut, el reformi i el millori. Consideren també plausible i recomanable que un referèndum d’aquesta classe pugui celebrar-se a Catalunya al mateix temps que un altre de caràcter general en què es pronunciïn tots els ciutadans de l’Estat sobre l’adaptació a la Constitució al nou model d’organització territorial.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    

Com era previsible, l’opció secessionista es troba en un carreró sense sortida. Ara és més necessari que mai que sorgeixin idees capaces de fomentar el diàleg i explorar camins alternatius, tal com es fa en aquest document.