Saber acabar

En l’assumpte de Catalunya tots semblen tenir una opinió més o menys formada. Independentistes, unionistes, barreges estranyíssimes de tots dos; cada un diu el que li sembla a totes hores i en qualsevol lloc. Però potser hauria de ser ja el moment de fer un gir radical si volem solucionar aquest increïble embolic.

Sempre que es parla d’aquest tema, apareix algú que diu, amb bona voluntat: «La solució ha de ser política», donant a entendre que les coses no es poden arreglar únicament per mitjà de la justícia. Jo, el que proposo, no és ni una cosa ni l’altra, sinó el que tots fem de manera natural quan una sèrie de televisió comença a cansar-nos. Deixar de veure-la.

¿No els sembla que ja n’hi ha prou de la broma? Ho dic seriosament, sense ironia. El gag ja cansa. Està esgotat. Comencen a fer-se girs molt estranys, com en aquells capítols de Perdidos en què ja res sorprenia perquè tot era sorprenent.

El procés ha sigut una sèrie d’èxit perquè ha tingut una arrencada boníssima.El procés Era tan potent, brillava tant el punt de partida que qualsevol cosa que passés després, per absurda i tonta que fos, no restava força a l’argument. El seu inici genial ho suportava sense que cap de nosaltres perdés el més mínim interès. Però tot té un límit.

Fins i tot les històries amb principis més sorprenents han de tenir un final. El Gènesi, sense anar més lluny, que comença explicant la creació de l’Univers (brutal començament, no m’ho negaran), té 50 capítols i no més. Els seus autors van saber que no era necessari seguir amb un capítol 51 perquè ja s’havia dit tot el que s’havia de dir. «I va morir Josep a l’edat de 110 anys; i el van embalsamar, i va ser ficat en un taüt a Egipte» (Gènesi 50:26). Això és saber acabar en alt. Mort. Embalsamament. Taüt. Perfecte. I ara girem full. El segon llibre de Moisès, vinga, que no podem estar donant voltes i més voltes al mateix.

El procés, no obstant, va decidir que el seu capítol 51 s’havia d’escriure, i després el 52, i el 53,El procés i el 54, i ja anem pel 870. Els seus actors redactors semblen no cansar-se mai, però això no significa que no puguem fer-ho nosaltres, els seus espectadors.

Si apaguem la tele cada vegada que s’analitza l’assumpte, si canviem de conversa quan algú ens parla del tema, la cosa s’anirà diluint fins a desaparèixer. Si no ho volen acabar ells, acabem-ho nosaltres. Després de tot, per passar a la història com ho han fet els autors del Gènesi, s’ha de tenir el seu talent literari gegant. I resulta cada vegada més clar que els de la sèrie El procés no són, ni de bon tros, tan hàbils com aquells.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

¿Ho fem? Vinga, jo m'hi comprometo. Mai tornaré a escriure sobre aquesta qüestió.