Rivals per sempre

El Barça torna avui a jugar al camp de l’Espanyol de Barcelona, que està a Cornellà –el camp, no l’equip–, i segur que Gerard Piqué deu haver sentit algunes rucades per part de l’afició periquita. L’expedient «extraordinari» que aquesta setmana el Comitè de Competició li ha obert al defensa blaugrana, juntament amb un altre de propina per a Busquets per les seves declaracions al final del partit –si és possible més absurd–, no deu haver ajudat precisament a calmar els ànims. Tampoc les declaracions de Javier Tebas, el president de LaLiga, a qui li va faltar temps per qualificar les seves paraules de «desafortunades».

A vegades un té la sensació que en els assumptes que envolten el Barça, i especialment Piqué, el Comitè de Competició actua amb un ardor semblant al dels jutges del Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional en  el que es refereix als presos polítics del procés, a penes dissimulada en les seves interlocutòries i resolucions. Hi ha sens dubte, per part de la directiva de l’Espanyol, una interpretació de les paraules de Piqué que és fantasiosa i mal intencionada. Dir que «flirtegen molt perillosament amb actituds xenòfobes i que, en tot cas, generen clarament violència i intolerància al voltant del nostre esport» és exagerat i victimista. Res a veure amb el to simpàtic, burleta i orgullós de l’anunci que el club blanc-i-blau va publicar ahir en diversos mitjans de comunicació, en què començava amb «Espanyol de Barcelona», i seguia amb Espanyol de Cornellà, Espanyol del Prat, Espanyol de la Bonanova, de la Verneda, etcètera, i acabava amb un «de tot aquell que somia».

La correcció política

Així, sí. El problema és que fa temps que el fenomen de la correcció política ha arribat al futbol i el que abans es tolerava com una mostra de fervor, avui es tradueix en una ofensa, i la llibertat d’expressió queda immediatament en entredit. Ho hem vist amb la denúncia dels xiulets al Camp Nou durant la Copa del Rei, o la prohibició de pancartes i estelades. La famosa llei mordassa, és clar, empitjora molt l’assumpte, i a més sempre sembla que les culpes van a un únic club. Una cosa són els càntics violents i racistes, que s’han d’erradicar de totes les grades, i una altra de ben diferent les efusions dels aficionats.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Amb els anys, des que el clàssic amb el Reial Madrid es va posar pel mig, la rivalitat dels derbis entre el Barça i l’Espanyol s’ha descafeïnat. Un repassa les cròniques de fa gairebé un segle, als anys 20, i s’adona que en aquella època els enfrontaments entre tots dos eren gairebé batalles campals, i després, en revistes satíriques com Xut o Papitu, la pugna es tornava dialèctica.

«El Barça de Collblanc» 

Quan Piqué parla de l’«Espanyol de Cornellà», ho està fent des d’una rivalitat tradicional que ha mamat des de petit. Només li falta mirar a càmera i picar l’ullet als culers. Un esperaria, llavors, que algun jugador blanc-i-blau recollís el guant i els respongués amb alguna pulla, com «el Barça de Collblanc» o «els culers de can Fanga» o fins i tot «el Futbol Club Tabàrnia», per què no, abans que siguin els aficionats culers els que facin circular l’opció de l’Espanyol de Tabàrnia, i qui tingui orelles que hi senti.