Llum i telèfons

El procés ha sigut, des del principi, una exhibició de privacitat. Es va plantejar com un fet emocional perquè cadascú el portés en la intimitat de casa seva i fins i tot de les seves consciències, perquè hi ensopegués en els grups de WhatsApp i compartís cadenes de missatges. El procés sempre ha necessitat un telèfon. En missatges privats, en secret i d’amagat, s’hi va negociar la llei de ruptura i l’exnúmero dos d’Oriol Junqueras guardava al seu ordinador el pla que distingia els ciutadans segons si eren catalanistes descreguts o «hiperventilats». Aquesta era la denominació oficial.

A mesura que avançaven els mesos, la dirigència sobiranista va canviar les seves aplicacions de missatgeria per impedir les filtracions i el secretisme va anar deixant en l’ambient una barreja estranya de novel·la d’espies i Superagent 86. Fins que tot es va tornar telemàtic, fet en streamings, correus ocults, trucades perdudes de números desconeguts i, ara, en missatges amb grans veritats. Sempre ha fet falta un telèfon. 

En converses privades, alts càrrecs de la Generalitat reconeixien que la independència «era inviable» mentre que a la tribuna oferien el discurs contrari. En converses privades s’exposaven els dubtes pel procés que negaven en públic perquè únicament els podien reconèixer al jutge.

En els missatges que va publicar aquest dimecres El programa de Ana Rosa a Tele 5 es descobreix l’estat real del pla de Carles Puigdemont, que comença i acaba en ell mateix.

Mentre que el Parlament s’envoltava de caretes amb la imatge de l’expresident, ell, sense voler, es treia la seva. Hi va contribuir Toni Comín, se suposa també que sense voler. «Ha sigut un mal moment. És humà», va dir de Puigdemont el seu entorn, que és una figura gairebé mitològica. 

L’entorn el tenen només els futbolistes i els polítics. Perquè no quedés als llimbs impersonals i freds de l’entorn, després ho va escriure ell mateix. I aquest és l’estat de les coses: Puigdemont, que pretén la seva investidura a Brussel·les i proclama a les xarxes socials que totes les solucions passen pel seu retorn a Catalunya, és sorprès en un rampell del qual prova de sortir al·legant que és humà. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

És humà i dubta, com es va demostrar el mes d’octubre passat, quan, al decidir que convocava eleccions i frenava el procés, va sentir que li cridaven el que ara criden a Esquerra Republicana per no haver-lo investit. S’ha fet la transició, de les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián als 280 caràcters del tuit amb què Puigdemont intentava justificar els seus dubtes privats i humans. 

Mode avió

La veritat és que, en els missatges que va enviar a Comín, se’l veia no obstant molt segur. Del ridícul històric. Del fet que l’havien sacrificat. De la decisió de dedicar-se a la seva pròpia reputació. D’aquella frase que ahir corria a les alertes dels mòbils i a les cadenes de missatges: «Suposo que tens clar que això s’ha acabat». El procés sempre ha necessitat un telèfon. Potser resultaria una bona aportació que, en aquest moment, Mariano Rajoy traiés el mode avió del seu.