La volta a un mateix en 97 dies

Phileas Fogg va trigar 80 dies a fer la volta al món de la mà de Verne. Era el segle XIX, el de la revolució industrial i les grans aventures i descobriments.

Puigdemont i ERC han trigat 97 dies a fer la volta a si mateixos. És el segle XXI, el de la revolució tecnològica, la instantaneïtat i la mentida ubiqua.

El 26 d’octubre, Puigdemont es va empassar el gripau d’actuar contra les seves pròpies conviccions i va prendre una decisió sens dubte amarga per a ell. Va resoldre convocar eleccions autonòmiques per evitar la intervenció estatal de l’autogovern. Una tempesta d’oprobi i deshonra es va abatre de seguida sobre ell: monedes de plata, Judes cap per avall, amenaces de dimissió a la seva guàrdia pretoriana, amenaça d’ERC d’abandonar el Govern… Puigdemont es va fer enrere i després va venir el que va venir: DUI, 155, processaments, empresonaments, aprofundiment de la fractura social, fuga d’empreses, cop de porta internacional, eleccions convocades per Rajoy que van confirmar, u, que ERC havia arruïnat amb el seu moviment el que era una conquista cantada de l’hegemonia nacionalista i, dos, que l’equilibri de blocs seguia inalterable.

Noranta-set dies després, el 30 de gener, els dos principals actors del bloc independentista van intercanviar els seus papers. Llavors eren Puigdemont i els seus irredempts de JxCat els que advocaven per rebentar una vegada més la legalitat constitucional, i ERC la que defensava consolidar les posicions dins del marc legal, recuperar l’autogovern i, de passada, facilitar la defensa dels processats. El contrari ja s’havia vist on conduïa.

El vendaval de greuges va sacsejar llavors les files republicanes, de forma especial el president del Parlament, Roger Torrent, que es va encarregar de deixar en via morta el pla de Puigdemont a l’ajornar el ple d’investidura. Torrent, a diferència de Puigdemont, va aguantar el tipus. Almenys, de moment.

Hi ha una dada que no hauria de passar per alt: Esquerra va arruïnar pels seus propis mèrits el que havia de ser el seu sorpasso als postconvergents, en efecte, però tant el 26 d’octubre com el 30 de gener van ser els republicans els que van imposar el seu criteri. Fins i tot quan això els conduïa a l’automutilació. És cert que, sobretot en la crisi d’aquesta setmana, la divisòria ERC-PDECat no és nítida: sectors conspicus del partit de Carles Puigdemont fa temps que veuen en ell el problema, però no la solució.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La batalla que va començar el 30 de gener es lliura en tres fronts simultanis. En un es barallen els independentistes amb l’Estat i els constitucionalistes. En un altre, obert des que la CDC de Mas va abraçar el secessionisme el 2012, pugnen entre si les forces independentistes pel lideratge del bloc. En el tercer, se succeeixen sordes escaramusses a les pròpies files postconvergents.

La confessió d’abatiment de Puigdemont pot suggerir vies de resolució del primer i el tercer front. Potser, més endavant, també del segon. Però davant els miralls deformadors del procés és temerari fer pronòstics. Millor esperar i veure.