Quan no n'hi ha prou d'estar en el lloc adequat

El Reial Madrid encara somia amb la següent Quinta del Buitre. És més, no s’ha deixat mai de parlar de Butragueño, Sanchís, Michel, Martín Vázquez i Pardeza. I no han trobat mai ni noms, ni estil, ni moviment, ni projecte semblant.

És cert, no s’han omplert mai la boca amb el planter. Potser per això alguns, de la seva ciutat esportiva, en van dir la fàbrica, mentre que al Barça existia La Masia, que, ja només pel nom, denota una mica més de tendresa i sensibilitat per la idea de promocionar i mimar els seus.

Però el barcelonisme –ja no diguem els talibans de la causa, que tenen com a patriarca Johan Cruyff i el seu hereu ha acabat per utilitzar els centenars de milions d’euros dels xeics (molt democràtics ells) per fitxar tot el que es podia fitxar i més, i més– continua buscant, creient, perseguint, somiant amb els hereus de Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué i Pedrito.

El problema és que els temps han canviat en excés i que ni aquelles generacions són aquestes generacions, ni aquell futbol és aquest futbol i, no cal dir-ho, aquells juvenils, aquells projectes de futbolistes són aquests projectes i els seus entorns, famílies, representants i d’altres. En aquella època no hi havia els diners que hi ha ara (ni xeics, ni americans rics), ni els clubs europeus estaven disposats a pagar el que fos pels jugadors joves.

Les noves generacions no tenen paciència. Volen, busquen, persegueixen, endevinen, intueixen el triomf a quatre passes, els diners fàcils, aviat i molts (de poc li ha servit al Barça augmentar un 160% els diners que es gasta en els seus juvenils) i, per descomptat, la fama, la glòria, la titularitat. Però dubto que aquests clubs que s’emporten les promeses blaugrana els puguin prometre molt més del que els promet el Barça. Ningú els pot garantir la titularitat. Pot ser que el Mònaco la prometés a Mboula i encara no l’ha aconseguit. Normal. A Eric García li va molt més bé al City.

Ara se’n va Sergio Gómez, el segon millor juvenil del món. I se’n va perquè el Barça, se suposa que Pep Segura i Jose Mari Bakero, no ha pogut, tot i que ho ha intentat i malgrat que el noi ja estava en dinàmica del Barça B, convèncer-lo que aquest estiu participaria (com així estava previst) en la gira de pretemporada, en què seria observat per Ernesto Valverde i formaria part del grupet que s’entrenaria habitualment amb Messi&Cia.

Però Sergio Gómez, la seva família, el seu agent, han vist més projecció i possibilitats d’èxit (diners i glòria) al Borussia Dortmund. I se’n va. És evident que si el mirall és el Bar-

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

ça B actual, que ahir va fitxar un juvenil anglès, el pessigolleig a l’estómac d’aquests nois és normal. Si a Gómez li pagaran bastant més del que cobra Aleñá, és normal que tots ens tornem bojos i arraconem la paciència, el projecte o creure que som al lloc adequat.

Tot i això, insisteixo, no hi ha ni quinze, ni deu, ni cinc, ni tres jugadors que hagin deixat La Masia en l’última dècada i hagin triomfat fora del Barça. No hi són, no.