El bloqueig de Catalunya

I ERC va dir prou. Si més no, de moment. Amb bones paraules –«No proposaré cap altre candidat»– que no amaguen la càrrega de profunditat, el president del Parlament, Roger Torrent, va frenar ahir la intenció de Carles Puigdemont i Junts per Catalunya de convertir la sessió d’investidura del primer en un nou acte contrari a l’ordenament constitucional i en un escarni a l’Estat. Amb l’argument que ha de «defensar els drets» de Puigdemont per sotmetre’s al debat d’investidura «amb totes les garanties», Torrent va ajornar el ple i va frustrar la intenció de l’expresident pròfug de la justícia de ser investit a distància, la qual cosa hauria comportat de manera immediata la suspensió per part del Tribunal Constitucional (TC) i amb tota seguretat conseqüències legals per a Torrent i la Mesa del Parlament. Torrent va anunciar que els juristes del Parlament presentaran al·legacions davant la resolució del Tribunal Constitucional que impedeix que Puigdemont sigui investit a distància.

Les bones paraules del discurs de Torrent no amaguen la ruptura al bloc independentista, de conseqüències impredictibles. Torrent es trobava davant la tessitura de permetre la investidura de Puigdemont sense que aquest hagués detallat als seus socis d’ERC ni el pla de govern, ni la seva composició, ni si té la intenció de tornar de Brussel·les, ni el discurs d’investidura. Es tractava, doncs, d’un salt al buit amb unes conseqüències, a més a més, molt greus: l’acció de la justícia contra la Mesa del Parlament, el nou cessament de Puigdemont i la prolongació del 155 i, per tant, de la intervenció de les institucions de Catalunya. Tot plegat, per a més glòria de Puigdemont.

Torrent i ERC van patir ahir la pressió, a les xarxes i al carrer, que altres vegades (el 26 d’octubre passat, sense anar més lluny) s’havia desfermat contra altres partits o polítics independentistes que van gosar actuar al marge del discurs dominant. Perquè, si més no ahir, Torrent va actuar amb responsabilitat al no tornar a col·locar el Parlament fora de l’ordre constitucional i amb coherència respecte del que ha defensat des que va assumir el càrrec: que Catalunya necessita un Govern que governi des del minut u, cosa que Puigdemont no pot oferir des de Brussel·les. Perquè la realitat, nefasta, és que Catalunya continua bloquejada: sense Govern ni perspectiva de tenir-ne.