Cerimònies maleïdes

Una estranya maledicció impregna les cerimònies d’entrega de premis del cine. De les que conec; però alguna cosa em diu que les dels Bafta britànics i els César francesos deuen ser tan llargues i avorrides com la de Hollywood, la del cine espanyol i la del català. Que una indústria basada en l’entreteniment no hagi trobat la forma perquè la seva cerimònia anual d’autolloances impedeixi que l’espectador es quedi clapat o canviï de canal és un fracàs, però és la veritat.

L’any en què el gran José Luis Borau va encarregar a Isabel Coixet la gala dels Goya i aquesta ens va trucar a Joan Potau i a mi perquè li donéssim un cop de mà amb el guió, vaig pensar que els nostres Goya farien història. ¡Santa innocència! Al final vam facturar una bírria que no es diferenciava gran cosa de les anteriors. Juro que vam fer el que vam poder perquè tingués més ritme i fos més divertit. No hi va haver res a  fer: vam ser víctimes de la maledicció.

Notícies relacionades

Goya 2018: molt feminisme i poca política

Naturgy: no tots els fons són iguals

 Fa uns dies vam disfrutar –per dir-ne d’alguna manera– de la cerimònia dels Gaudí, i dissabte toca la dels Goya. Els Gaudí són especials perquè l’Acadèmia del Cinema Català és pràcticament una estructura d’Estat i perquè la cerimònia té més d’acte d’afirmació patriòtica que d’homenatge al setè art. Aquest any hi va haver cadires buides (ja sabem per a qui), llaços grocs a granel i un cor de nens adoctrinats per cantar que no estaven adoctrinats, moment d’una comicitat involuntària digne de ser destacat. El presentador, David Verdaguer, va fer el que va poder entre l’escenografia poètica (o cursi, si prefereixen) de Lluís Danés. I el discurs d’Isona Passola va oscil·lar entre l’èpica, el victimisme i l’apocalipsi, registre en el qual sempre es llueix.

 Dissabte, Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla, còmics fantàstics, intentaran que els Goya siguin menys dolorosos. Tant de bo se’n surtin, i la idea de Reyes de ruixar amb aigua a pressió els que s’allarguin en els agraïments està molt bé. Però la maledicció segueix i, per ara, ningú l’ha pogut esquivar. ¡Sort, nois!