Cine de premsa
De tots els detalls del film de Spielberg 'Los archivos del Pentágono', em quedo amb l'elogi artesanal de la linotípia
Tràiler de ’Los archivos del Pentágono’ (2017) /
Quan penses en les pel·lícules que tenen com a escenari el món de lapremsa, en surten tantes! Només gratant una mica en la memòria, hi ha comèdies, drames, melodrames, alguna tragèdia. I la percepció que els diaris i el seu univers són una mena de subgènere altament productiu, excusa per al relat o font de la narració.
La deliciosa Lluna nova, de Howard Hawks i el seu remake, la sensacional (i més àcida) Primera Plana, de Billy Wilder. O aquell moment gloriós, a L’home que va matar Liberty Valance, en què el director del diari afirma: «Això és l’Oest. Quan la llegenda supera la realitat, aleshores es publica la llegenda». O Ciutadà Kane, la millor de totes, o Tots els homes del president o Spotlight. O tantes més.
Hi penso després de veure Los archivos del Pentágono, que reuneix unes quantes característiques bàsiques d’aquest cinema de premsa, entre les quals les cites glorioses que passaran a la història. Com decideix el Suprem, «la premsa és aquí per servir els governats i no pas els governants».
Los archivos del Pentágono, De tots els detalls del film de Spielberg, rodat a corre-cuita, excel·lent, combatiu, feminista, em quedo amb l’elogi artesanal de la linotípia. Enmig del brogit, la finesa del caixista a l’hora de col·locar les peces i confegir la portada. La premsa és (o hauria de ser) això: velocitat i pausa. Acció i reflexió. Llibertat i compromís amb les persones. Pensament i valentia en el moment de dir: «sí, va, fes-ho».
