EL TEXT I LA TEXTA
Columnistes covards
zentauroepp5884621 nd exit libros profile silhouette portrait of armenian ame180126170816 /
Disculpi, estimat lector, que avui no li parli a vostè. Vull dir una cosa als altres individus que, com jo, escriuen de tant en tant a la premsa. Normalment els anomenen «columnistes», així que d’aquesta manera em dirigiré a ells.
Estimat columnista, potser vostè, com jo, té espantosos debats interiors quan es disposa a escriure sobre temes que tots consideren delicats. Probablement dubta sobre si dir el que pensa o seguir l’opinió majoritària per no rebre milions d’insults a les xarxes. És normal. No s’ha de sentir culpable per això. És perfectament humà.
Ignoro si vostè és dels que, amb valentia, diuen el que pensen, arriscant-se a tot, o si, com jo, opta per callar perquè no suporta el conflicte. Si forma part de la primera categoria, enhorabona. No tinc res a dirli, tret d’expressar-li la meva total i sincera admiració.
Però si, com qui li escriu, és un rematat covard, li vull proposar una solució. Sé que no és la ideal, però d’alguna manera l’ajudarà a desfogar-se i li farà creure que està ventilant les seves impopulars opinions.
Es tracta d’inventar-se un idioma secret. Pot semblar complicat, però en una setmana, amb una mica de dedicació, qualsevol pot aconseguir-ho. Només ha d’apuntar en un quadern, a manera de diccionari, la paraula en castellà i el seu corresponent terme inventat. Per exemple: «imbècil» pot ser «estrongo», «meravellós» el podem escriure com a «cayungo». Pot ampliar el seu vocabulari a poc a poc, i dedicar-hi cada dia només uns minuts. En poc temps disposarà d’un ric llenguatge privat que podrà utilitzar a les seves columnes.
Aquesta pràctica li estalviarà úlceres d’estómac i serà admirat
Jo he inventat el meu, i és una meravella utilitzar-lo. Em permet expressar-me lliurement sense por a les represàlies. D’aquesta manera, puc dir-los, sense tallar-me, que Puigdemont i els seus seguidors són uns yucantos, que les feministes que critiquen Woody Allen em semblen tonguscas, que els del PP són bocinjos i els de Podem gormasos. Ah, bé, i els Jordis m’han semblat sempre mestolinos, des de la primera vegada que vaig saber d’ells a la tele.
Cregui’m que m’he quedat molt a gust. Provi-ho amb les seves paraules inventades. De veritat, faci’m cas; no costa gens fer-ho i augmentarà la seva felicitat i la seva autoestima ja des del primer dia.
Aquesta tècnica li permetrà disfrutar dels avantatges de què disfruten els valents sense necessitat de ser-ho. És un xollo. S’estalviarà úlceres d’estómac i aconseguirà, a més, el somni de qualsevol columnista: ser admirat sense que ningú acabi d’entendre’l del tot.
I ara, estimat lector, sí que vull dirigir-me a vostè. Sigui benèvol quan vegi a la premsa termes que no entengui. Si llegeix, per exemple, que determinat col·lectiu és «punsíbolo», sàpiga que darrere d’aquesta expressió s’amaga un columnista que pateix en silenci, que s’imagina lligat a les seves pròpies opinions, que s’estima tant que no suporta ni entén que algú pugui no fer-ho. No sigui cruel amb ell, perquè en el seu infantilisme, vostè li fa molta por.
