La lluita contra el càncer
Desconstruint la quimioteràpia
Alguns fàrmacs ajuden el nostre sistema immunològic a reconèixer les cèl·lules tumorals com a alienes i combatre-les
carb
L’irrepetible Ferran Adrià va introduir a la cuina el terme desconstrucció per parlar de com descomponent un plat típic en els seus components i després tornant-los a agrupar de forma diferent podem obtenir un plat de fesomia diferent, però gust similar. Quasi sembla una definició científica, i el concepte ve del món de la filosofia i l’arquitectura. Doncs bé, un règim de quimioteràpia anomenat CMF, donat per al càncer de mama, pot ser descomposat en els seus ingredients: ciclofosfamida + metotrexat + 5-fluorouracil. I el plat FOLFOX vol dir àcid folínic + 5-fluorouracil + oxaliplatí. Cadascun d’aquests condiments és un fàrmac antitumoral. Parlem-ne una mica d’aquesta gran familia de medicaments contra el càncer.
El començament de la quimioteràpia va ser una mica macabre. El gas mostassa, que s’usava com a arma tòxica en la primera guerra mundial, va ser redescobert per investigadors de la Universitat de Yale com el primer fàrmac contra el càncer ja que provoca un descens dels linfòcits, les cèl·lules que proliferen sense control en la leucèmia. Derivats de la mateixa substància són entre altres la ciclofosfamida i la temozolomida. Aquesta darrera, com que entra bé dins del cervell, s’utilitza per tractar el glioma, tumors de les cèl·lules blanques que sostenen les neurones. Una altra família de fàrmacs de quimioteràpia és la formada per derivats del metall platí, que a més de ser usat en el camp de la joieria, ha donat origen als medicaments carboplatí, cisplatí i oxaliplat. Els dos primers s’usen en el càncer de testicle i ovari, i el segon, en els tumors de còlon. La seva funció és la de trencar l’ADN.
Hi ha diverses famílies de fàrmacs de quimioteràpia originats en plantes i que després són modificats químicament perquè siguin més efectius: de la vinca rosea (Catharanthus rosea) es deriven la vincristina i la vinblastina usades en leucèmies i sarcomes; de l’arbre del teix del Pacífic (Taxus) n’obtenim els taxans, como el paclitaxel i el docetaxel, per al càncer de mama i pulmó; des de l’arbre mandràgora americana produïm l’etopòsid i el tenipòsid, i de l’arbre de la felicitat asiàtic (Camptotheca acuminata) en derivem camptotecina, irinotecan i topotecan. Però també usem com a fàrmacs antitumorals molècules definides com a antibiòtics. Aquest seria el cas de la doxorrubicina o la mitomicina. I dins dels quimioteràpics clàssics també tenim substàncies que interfereixen en el metabolisme cel·lular, com un antagonista de l’àcid fòlic (metotrexat), i de la síntesis de l’ADN amb el 5-fluoruracil, el fàmarc més comú en càncer colorectal. Finalment, uns fàrmacs antitumorals també amb llarga tradició però que no són estrictament quimioteràpics són els agents antihormonals, com els antiestrògens usats per tractar els tumors de mama.
No obstant, els darrers anys han vist néixer una generació de nous fàrmacs contra dianes tumorals molt diferents que causen menys afectes adversos. Per exemple, l’ús de petites molècules i anticossos contra les proteïnes anomenades tirosina quinases.
Fàrmacs similars serien els inhibidors de les serina treonina quinases, com els que bloquegen l’oncogen BRAF (melanoma). També tenim els fàrmacs epigenètics, com un inhibidor de les metiltransferases de l’ADN per tractar la síndrome mielodisplàsica o un bloquejant d’histona desacetilases (HDAC) per a la teràpia del limfoma cutani i la síndrome de Sézary. O la irrupció espectacular de la immunoteràpia amb fàrmacs com els anti-PD1, anti-PD-L1 i anti-CTLA-4 (melanoma, càncer renal i de pulmó) que fan que el nostre sistema immune pugui reconèixer les cèl·lules tumorals com a alienes a nosaltres i atacar-les.
I el mes nou de tot: recórrer a cèl·lules com a medicament. Són les anomenades cèl·lules CART en què es fan servir limfòcits T modificats que s’enganxen a les cèl·lules canceroses específicament per destruir-les. Els assajos amb aquestes cèl·lules són molt prometedors i a l’Institut Josep Carreras i a l’Hospital Clínic de Barcelona, sota la direcció del doctor Álvaro Urbano-Ispizua, s’estan fent els primers estudis a casa nostra. Uns projectes en què ha estat decisiva l’aportació de la societat civil, des de la Fundació Josep Carreras, la Fundació Glòria Soler i el Projecte ARI, iniciat per la jove Ariana Benedé i la seva familia. La lluita continua.
Notícies relacionades
Metge. Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge
