Anar al contingut

ANÀLISI

zentauroepp41735336 former catalan leader carles puigdemont speaks during a deba180123085355

Dinamarca despulla Puigdemont

Andreu Claret

No és clar per què Carles Puigdemont va anar a Dinamarca. Alguns suggereixen que va ser un ardit perquè el jutge dictés una ordre de detenció que li permetés gaudir (és una manera de dir-ho) d'una privació de llibertat que modifiqués el seu estatus jurídic. D'aquesta manera, podia haver delegat el vot en la sessió d'investidura, com els que estan empresonats, i podia haver sigut investit president de la Generalitat. Pot semblar recargolat, però no és impossible. En tot cas, mai ho sabrem perquè Pablo Llarena va advertir l'argúcia i no va dictar cap ordre. Així que tot va quedar en una conferència a la pàtria del príncep Hamlet. Una conferència amb els arguments coneguts seguida d'un col·loqui exigent, en què dos professors de la universitat de Copenhaguen van despullar el president català. En viu i en directe, davant de desenes de milers de seguidors de la ràdio pública catalana que van descobrir -molts per primera vegada- perquè Europa no ens estima.

Veient la cara de sorpresa que posava Puigdemont davant les impertinents preguntes dels dos professors vaig recordar l'última vegada que vaig estar amb ell. Era el 25 de maig de l'any passat, amb motiu de la reunió del Consell Consultiu del Diplocat del qual jo formava part. Pocs dies abans que anunciés la data (1 d'octubre) i la pregunta del referèndum (¿Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?). La reunió, en principi, estava destinada a consultar, amb suposats experts, la reacció dels europeus a la nova estratègia unilateral. Alguns, pocs, li vam dir que fatal, sobretot quan va desvelar que la preparació del referèndum aniria acompanyada de lleis excepcionals, les de l'anomenada desconnexió i la mateixa llei de la consulta. Personalment, li vaig dir que les simpaties que havia reunit el 'Let Catalans Vote!' (¡Deixin votar els catalans!) es perdrien amb la unilateralitat. I li vaig preguntar a què responien tantes presses per tirar pel dret. Ja es poden imaginar la resposta, perquè no és cap secret. Mariano Rajoy i la gent. Rajoy no ens deixa cap més camí i la gent ens demana que no deixem passar aquesta oportunitat. Tenim presa, havia dit Lluís Llach.

Les presses són males conselleres i Puigdemont ho ha pogut comprovar a Dinamarca. No casen amb una Europa que s'ha fet a poc a poc, amb una lentitud exasperant, però que li ha permès anar creant l'anomenat ‘acquis’ comunitari fet de lleis, decrets i jurisprudència però mai de salts al buit. En aquella reunió, Puigdemont no va voler entrar en el tema. Tenia pressa. Va pensar, erròniament, que la violència de l'Estat faria canviar l'equació. Estava convençut que, davant el ressorgiment de l'ombra de Francisco Franco -expressió que va utilitzar a Copenhaguen- els europeus canviarien aquell cèlebre 'Aidez l’Espagne!' de Joan Miró per un ¡Ajudeu Catalunya! davant els excessos  de Rajoy. No només no ha sigut així, sinó que la soledat de l'independentisme a Europa és torbadora. Malgrat la violència als col·legis electorals i la incapacitat del Govern espanyol per moure fitxa. Ha sigut el gran error i la principal derrota del procés. A Dinamarca Puigdemont va acusar la UE de recolzar un règim que va intentar equiparar a l'Hongria de Viktor Orbán. Un dels seus interlocutors li va parar els peus.

La confrontació amb els dos professors va ser patètica. Pròpia d'algú que viu en una bombolla on sovintegen les adulacions i escassegen les veus critiques. Mentre parlava de la dignitat dels catalans, la directora del Centre de Política Europea de Copenhaguen li va deixar anar si podria ser que els catalans vulguin treure's de sobre els pobres de la resta d'Espanya. Un argument que també va sorgir, com a advertència, en aquella reunió del Diplocat, per part d'algú que percebia el perill de ser equiparats a la Lliga Llombarda.  I quan Puigdemont va defensar a Copenhaguen la celebració d'un referèndum com a màxima expressió de la democràcia, encara que sigui saltant-se la llei, va haver d'encaixar una rèplica molt articulada sobre la dificultat d'encaixar la via unilateral amb la tradició democràtica europea.

A la terra del príncep Hamlet és impossible no reacordar William Shakespeare. La seva obra és sobre el dolor, la traïció i la venjança. Com deuen saber els lectors, acaba amb un funeral. Així va acabar la conferència de Puigdemont, tot i la passió d'un auditori convençut per endavant. Uns perquè eren catalans que recolzen un president perseguit per la justícia espanyola. Altres perquè eren defensors de l'autodeterminació de Groenlàndia i de les illes Fèroe. Dos arguments al voltant dels quals Puigdemont podia haver construït la seva conferència. Hauria tingut més èxit.   

0 Comentaris
cargando