Matar el crític, i un detall d'amor
Em pregunten amics, coneguts, veïns i companys d'ofici periodístic, què penso fer, i què penso dir, ara que Polònia (TV-3) ha decidit matar-me a través del meu admirat imitador Jordi Rios. En primer lloc, he d'advertir que em maten, sí, però em recuperen de seguida. O sigui, que jo ho veig com un detall d'amor que els polacs han tingut amb mi: primer els ha agafat l'instint irrefrenable de liquidar-me, però al veure'm estès sobre la taula no ho han pogut suportar i en un rampell de carinyo m'han ressuscitat al cap de cinc segons. ¡Ahhh! Té mèrit: ha sigut un intent més breu encara que la proclamació de la República. Aquí el més procedent és intentar comprendre per què els meus estimats polacs han sucumbit -encara que només hagi sigut per un instant- a les seves ànsies de matar-me. Crec que la clau és al principi de l'esquetx, quan consideren que la meva activitat analítica, o crítica, ha entrat en un bucle. Crec que a Polònia no els agrada que últimament les meves columnes d'EL PERIÓDICO, els meus comentaris a Julia en la Onda i les meves pinzellades sense filtres a La Sexta nit incideixin en les manipulacions que fa la tele sobre la política. Tenen raó. Potser desitjarien que parlés més de Casados a primera vista i menys de les televisions públiques (TVE-1 i TV-3) com a instruments d'agitació i propaganda dels seus Governs respectius. És possible que també estiguin afligits, perquè he dit que ara Polònia ja no reparteix la llenya amb la imparcialitat que ho feia. Però he d'assenyalar que en aquesta mateixa edició han tingut un altre detall que valoro moltíssim. L'esquetx sobre Carme Forcadell, ensenyant-li al seu successor, Roger Torrent, l'habitació de les rates en què té tancats els lletrats del Parlament, que va ser oportuníssim. A aquells savis lletrats que van advertir que no es podia liquidar a mig Parlament inventant-se un reglament a gust de la colla pessigolla, resulta que els tenen tancats des del 6 de setembre en una cambra fosca. ¡Ahh! Amb aquest cop, Polònia torna a ser el país que tant admiro.
A mi, el que m'ha dolgut ha sigut el que li ha passat al Papitu. No és veritat que hagi fugit. Ni a Brussel·les ni enlloc. I encara menys que un bàrbar cuiner se l'hagi menjat a la graella. Tant el Papitu, com jo, malgrat els intents de matar-nos, gaudim de bona salut.
