Ferran Agüir: "De Yul Brynner en vaig aprendre a ser jo mateix"

Podia arribar a la cúspide en qualsevol propòsit, però no va voler mai coronar si això suposava no ser feliç

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp41662362 gente corriente entrevista contra  ferran aguir al restauran180119134441

zentauroepp41662362 gente corriente entrevista contra ferran aguir al restauran180119134441

Ferran Agüir (Balones, Alacant, 1947) -un dels organitzadors de la Cursa Moritz Sant Antoni d’avui- es podria haver dedicat a l’atletisme professional, o a treballar per a un astre de Hollywood, o fardar de tenir una estrella Michelin... Però, com el protagonista de Bartleby, l’escrivent, va dir: «Preferiria no fer-ho». ¿El perquè? El trobaran en la seva història.

-D’un dia per l’altre, la meva família va passar d’estar bé a la ruïna total.

-¿Què va passar? El pare, encarregat d’una empresa, va parar una màquina de triturar olives que anava malament. Va pujar a reparar-la, va entrar l’amo i, irat al veure la màquina aturada, la va engegar. El meu pare va sortir disparat i va caure a terra. L’amo es va pensar que era mort, va intentar que enterressin el cos i després va dir que havia desaparegut.

-Un canalla. Un dels obrers s’hi va negar, el van traslladar a l’hospital i va sobreviure, però va quedar invàlid. L’empresari se’n va desentendre. Després de 13 operacions, va morir, jove.

-¿Quina edat tenia vostè? Quan va passar l’accident tenia 13 anys. Un oncle em va comprar un ramat perquè el portés. Pujava a la muntanya i a les nits el veterinari o el mestre del poble em feien classes. Recordo que vaig llegir la novel·la Ama Rosa, on un personatge era director d’hotel, i em vaig dir: «Jo ho vull ser».

-Difícil en la seva situació. Als 17 vaig veure un anunci d’un curs d’hostaleria a Alacant. Vaig treure el primer premi de la meva promoció -9,75-, però a l’anar a recollir el trofeu, l’hi van donar a un altre que tenia menys puntuació però més influència. Davant de tots, vaig dir que no ho acceptava.

-En aquella època, una temeritat. Vaig tenir algun problema. Mentrestant, l’empresa Carlton em va contractar per a l’hotel d’Alacant. El 1966 s’hi va allotjar Yul Brynner, que rodava El retorn dels set magnífics, amb la seva nòvia [Jacqueline de Croisset] i la seva filla adoptiva. Jo era l’únic que parlava francès i el vaig assistir durant mig any.

 

-¿Era agradable? ¡Molt! Cada cop que entrava a l’habitació i ell estava d’esquena, es girava i m’apuntava amb el Colt 45, de broma. Vaig sortir amb ell a passejar a cavall. Em convidava a tot arreu. D’ell en vaig aprendre a ser jo mateix.

-¿De quina manera? Era molt apreciat, però també qui decidia. Quan va marxar -jo estava de baixa- em va deixar una carta en què em convidava a treballar per a ell. Però volia ser maître d’hotel, ho vaig aconseguir a Benidorm i vaig sortir a la premsa com el maître més jove d’Espanya. Em van oferir ser director, vaig dir que no.

-¡Era una promoció! Tampoc vaig acceptar una oferta de Ruiz Mateos per cinc pessetes al negociar el sou. Les exigia perquè sabessin com era.

-Indomable. I el 1967, vaig anar a Mallorca. Em van demanar un servei en un hotelet privat, on es van allotjar en secret els Beatles. Vam fer molta amistat. Fins i tot ens escapàvem a les nits a les discoteques.

-¿Com va venir a parar a Barcelona? Després de muntar els campionats d’Espanya de natació de 1978, vaig obrir un restaurant a Riereta, l’Agüir, freqüentat per artistes. I el 1990 vaig muntar El Racó de l’Agüir.

Notícies relacionades

-Els de Michelin el van temptejar per obtenir una estrella i va passar. Em demanaven que fes un retoc aquí i un altre allà, i a mi no m’agrada que em diguin què he de fer. Volia viure feliç.

La família de Ferran Agüir, la seva felicitat. / JONATHAN GREVSEN

¿Com mesura la seva felicitat? Amb la família. I fent el que no vaig poder: curtmetratges, ser a la junta de l’oenagé Veí a Veí i organitzar la Cursa Moritz.