Els amics que m'esperen als carrers

Com a ciutadà barceloní arrelat, jo sóc un enamorat dels carrers, i més concretament dels carrers de l’Eixample. La definició és precisa: «Espai urbà flanquejat d’edificis destinat al trànsit públic per permetre l’accés a diferents indrets d’un poble o d’una ciutat».

En temps antics els carrers no eren perfectament regulars, i aquesta irregularitat encara és visible en els carrers antics de Barcelona i d’altres poblacions, incloses les rurals.

A l’Eixample de la ciutat de Barcelona es van imposar els carrers quadriculats, una novetat absoluta comparada amb la irregularitat de Ciutat Vella. Aquesta estratègia va ser positiva per al trànsit d’automòbils, ciclistes, serveis d’urgència i vianants. 

En temps molt antics molts carrers s’identificaven amb els noms de diversos oficis: carrer de l’Argenteria, carrer de Carders, carrer de la Fusteria. I el carrer Major, que ja tenia habitualment una coherent estructura urbana.

Hi ha gent que no se sent còmoda si ha d’anar carrer enllà per arribar allà on vol. Deixant de banda la dictadura de la pressa, jo sóc carreròfil, un amic dels carrers, sobretot dels que no em són habituals. ¡Quina sorpresa a cada passa! Carrer enllà hi ha un cafè que no és com el de sota, una botiga que no m’esperava.

A mi m’agrada badar, ho faig sempre que puc, anar per un carrer que no conec. És fantàstic, ¡quanta vida que hi ha no gaire lluny de casa! No hi busco cap fet extraordinari, cap raresa que em deixi meravellat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una cançó francesa parla de la felicitat de ser a prop del seu arbre. La meva felicitat és estar prop d’un xamfrà, d’una botiga, d’un cafè, d’un espai que està disponible per a qui hi vulgui entrar.

Benvinguts als carrers, que permeten que m’alimenti de petites sorpreses.