EDITORIAL
El segle de la desigualtat
Espanya va al capdavant de la desigualtat en una Europa que ha renunciat al pacte social del segle XX
Una dona amb un dels seus fills, víctimes de la pobresa energètica, al seu pis de Barcelona. /
Després d’uns anys inicials d’eufòria, més financera que no pas econòmica, les dues primeres dècades del segle XXI estan evidenciant les nefastes conseqüències del model econòmic forjat durant l’últim quart del segle XX: la globalització sense control polític, els models de creixement basats en l’especulació financera i la desregulació dels mercats. S’ha trencat el pacte social entre el capital i els treballadors que, després de la Segona Guerra Mundial, va proporcionar a una part del planeta –Europa, els Estats Units, el Japó– una etapa en què es va créixer harmònicament, és a dir, es va combinar l’increment de la riquesa amb el seu repartiment. Un model en què, fonamentalment, s’assegurava a tots els ciutadans la sortida de la pobresa que, més enllà de les estadístiques, vol dir l’accés a l’alimentació, la salut, la vivenda, l’energia i l’educació. I el camí per fer-ho era el treball.
Aquell model comença a ser història. Els anomenats països emergents –des de la Xina fins al Brasil– hi han renunciat i han arrossegat els que el tenien –especialment Europa– a degradar-lo fins a límits totalment inacceptables. Una quarta part de la població espanyola està al límit de la pobresa, això vol dir que o no pot cobrir aquelles necessitats considerades bàsiques o que ho ha de fer amb ajudes formals o informals. La feina ja no assegura la sortida de la pobresa, i encara l’assegura menys el salari. Aquest és el nucli del problema. La ruptura del pacte social implica el final d’aquest pacte perquè la riquesa que es crea es reparteix desigualment fins a deixar molts treballadors a la cuneta. A ells i a les seves famílies. Mentre uns quants l’acumulen impúdicament.
No hi ha solucions màgiques. Les possibles passen per una presa de consciència general del problema i perquè el capital entengui que l’extensió de l’empobriment és un retrocés en molts altres àmbits: la renda disponible, el consum, la capacitat d’innovació o la creativitat. L’assumpte és urgent, perquè els que viuen en la pobresa no poden esperar, perquè Espanya va al capdavant de la desigualtat a la UE, perquè a Catalunya les prioritats lamentablement han sigut unes altres i perquè la Barcelona metropolitana pateix amb més intensitat les tensions derivades de la desigualtat amb ferides cada dia més visibles. El pacte social s’ha de refer com més aviat millor.
