INFORME DEL MÓN

La revolució inacabada dels drets humans

2
Es llegeix en minuts
rere

rere / Angel Garcia

Poques paraules estan tan gastades com drets i humans, i juntes susciten visions sempre negatives de tot el pitjor de què és capaç l’home. Tot informe d’organitzacions destinades a la defensa dels drets humans en la seva totalitat o en part, ja siguin per exemple Amnistia Internacional o Reporters sense Fronteres, deixa un regust molt amarg. El termòmetre indica un puja i baixa. Uns països o regions del món milloren en alguns aspectes mentre que en altres hi ha un empitjorament. Al final, sembla que tot queda en una suma zero.

Fa poc més d’una dècada, l’ancià Stéphane Hessel assegurava que els drets humans avançaven en el món. «El bé progressa», em deia, però sabia que no s’havia d’abaixar la guàrdia, que la pitjor actitud és la indiferència. I, per evitar que les noves generacions caiguessin en aquesta actitud, va escriure el pamflet ¡Indigneu-vos!, que el va convertir en un líder juvenil als seus més de 90 anys.

Considerant les barbaritats que s’han comès i que encara es cometen al món, sembla difícil donar-li la raó. Però si mirem enrere, potser sí que en tenia. Un Hessel molt jove, nascut enmig d’una guerra, la primera mundial, va combatre en la segona. Va estar a Buchenwald i Bergen-Belsen, i va ser dels pocs afortunats que va aconseguir sortir amb vida d’aquell infern.

Fins llavors no hi havia un règim internacional de drets humans. Al segle XVIII, Thomas Paine havia escrit Els drets de l’home. Els revolucionaris francesos van promulgar «els drets de l’home i del ciutadà». La Constitució dels Estats Units fixava «determinats drets inalienables», però només per a blancs. I després hi havia les lleis de la guerra o les convencions sobre presoners de guerra. Però cap d’aquests documents tenia caràcter d’universalitat ni tenien cap lloc en el dret internacional.

Descobriment de la infàmia

Això va canviar a partir del 1945, arran del descobriment de la infàmia comesa pel nazisme. Després de llargs i complicats treballs en els quals Eleanor Roosevelt, esposa del president dels EUA, va tenir un paper determinant, i en els quals va participar Hessel, es va arribar el 1948 a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Notícies relacionades

En el seu llibre El Parlamento de la Humanidad, l’historiador Paul Kennedy parla d’«una revolució inacabada dels assumptes humans», perquè les violacions continuen, hi segueix havent fonts de resistència i persisteixen molts problemes. ¿Qui podria discrepar?», es pregunta. Recorda que les forces del mal, els prejudicis i els odis profundament arrelats encara abunden. Però afegeix que, des del 1948, «pocs d’ells poden ocultar-se en les tenebres o actuar impunement».

I és així gràcies, per exemple, a Human Rights Watch. El seu informe traça el mapa dels abusos al món, però el més interessant d’aquesta edició és l’èmfasi que fa en l’actual clima de trencament dels drets humans en les democràcies occidentals, començant pels Estats Units des de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, però també a Europa, amb l’aparició del populisme i la pràctica de la hipocresia. 

Temes:

Drets humans