Trump, un president perillós

El mínim que es pot dir de Donald Trump és que es tracta d'un president perillós, per imprevisible i per inadequat per ocupar el lloc que ocupa. A punt de complir-se el seu primer any al Despatx Oval aquesta és l'única certesa: els riscos que comporta la presidència de Trump no admeten comparació possible, la seva devoció per les decisions banyades en testosterona són motiu permanent d'alarma; causa inquietud la seva propensió a utilitzar les xarxes socials al capdavant dels internautes irritats –cada vegada en són més–, dels que tot sovint converteixen internet en una claveguera.

La colonització del Partit Republicà per l'extrema dreta, iniciada fa unes dècades, ha desembocat en una presidència aclamada per una barreja heteròclita de supremacistes blancs, ultraconservadors que veuen en Washington l'arrel de tots els mals, fonamentalistes cristians i un conglomerat de defraudats per les conseqüències de la sortida de la crisi: desindustrialització, debilitament de les classes mitjanes i altres plagues. No hi ha res en el primer any de Trump que indueixi a pensar que el bloqueig a preu fet dels fluxos migratoris –el promès mur a la frontera amb Mèxic–, un proteccionisme a ultrança i l'eslògan Amèrica, primer seran suficients per alleugerir les tensions socials i rescatar les víctimes de la crisi econòmica. Però per a l'electorat, al mateix temps minoritari i suficient, que va portar Trump a la Casa Blanca, la barroeria del president és una gran promesa de futur; no és populisme, és esperança.

Trobant a faltar Obama

Notícies relacionades

L'ONU acusa Trump de "racista" per parlar de "països de merda"

El món el 2018: La perillosa escalada de dos egòlatres

L'escriptor Richard Ford va dir durant la campanya electoral del 2016 que molt aviat es trobaria a faltar la solvència de Barack Obama, el fet de tenir un president que es va prendre seriosament la presidència. Poques vegades un vaticini s'ha complert tan de pressa i de forma tan desorientadora. La desconcertant gestió de la crisi amb Corea del Nord –una competició pròpia d'adolescents per veure qui disposa del ressort (nuclear) més llarg–, la impugnació diària dels acords amb l'Iran per afavorir la teocràcia saudita, el trasllat de l'ambaixada a Israel a Jerusalem, la congelació del procés obert amb Cuba i l'estranya connexió amb Rússia –misteriosa, cal dir–, amb els seus governants i el seu cor de plutòcrates, augmenten la perillositat de Trump a l'any de deixar Obama la Casa Blanca.

El principal èxit de Trump durant aquests primers 12 mesos ha sigut consolidar-se com la figura de referència de l'extrema dreta, l'europea en especial, amb més poder i expectatives d'èxit que en cap altre moment des del final de la segona guerra mundial. El president val tant per encoratjar els impulsors del brexit com per inspirar diferents versions d'eurofòbia, d'islamofòbia i d'altres epidèmies dels nostres dies; també val per posar en dubte el cost i l'oportunitat dels programes socials per als més desafavorits; val així mateix per impugnar els trets essencials de les societats obertes. I val per estimular el reverdiment dels nacionalismes agressius, un perill inquietant.