Després de la república nonada

Tots els que no hi van ser però van ser

Van ser molts els que des de fora del nucli de decisió podien haver aportat una mica de calma i només van tirar més llenya al foc

1
Es llegeix en minuts

 El Parlament celebra la declaració d’independència. / JULIO CARBÓ/ FOTOG.: ALBERT BELTRAN

Opinió exprés

Capitulació a terminis

Sabem les conseqüències: presó, fugues a Brussel·les, desenes d’imputats i un incert horitzó polític. Potser algun dia coneixerem tots els detalls de les últimes hores que van portar a proclamar una república nonada. 

Però és fàcil imaginar la tremenda tensió que es devia viure als despatxos. Un grup d’homes i dones que transitaven entre la voluntat de fer història i el temor a no estar a l’altura de les circumstàncies. El personatge polític davant de la persona. Els nervis a flor de pell. Les emocions desbordades. Acumulació d’hores d’insomni… Sens dubte, el factor humà va ser determinant. ¿Van tenir la clarividència de valorar les conseqüències dels seus actes? ¿Valía la pena arriscar tot el que han perdut, inclosa, almenys en alguns casos i temporalment, la seva llibertat?

En la soledat de la seva cel·la o als carrers de Brussel·les, només ells poden respondre aquestes preguntes. Però els interrogants s’estenen més enllà d’aquests paisatges íntims. Són més, molts més els que haurien de sentir-se interpel·lats. Perquè les parets rere les quals es van prendre les decisions no eren impermeables al que succeïa a l’exterior.

 

Notícies relacionades

Les 155 monedes de plata escopides per Rufián són el millor titular d’una campanya de pressió que va tenir molts i molt diferents protagonistes. Alcaldes, periodistes, agitadors propis i convidats estel·lars… tots units al crit de ni un pas enrere. Elucubrant estratègies que no sostenien dos minuts d’anàlisi de la realitat. No, la república no situaria Catalunya en un pla d’igualtat amb Espanya. No, Europa no la reconeixeria. No, per molt cridar, per molt denigrar  l’adversari, aquest no perdria el seu poder.

En aquelles hores d’inquietud, van ser molts els que des de fora del nucli de decisió podien haver aportat una mica de calma. I només van tirar més llenya al foc. Potser per creença. Potser per enfortir la seva influència o potser, simplement, per vanitat mediàtica. Amb la seva ajuda va arribar el desastre. Amb la seva insistència, semblen desitjar perpetuar-lo.