Anar al contingut

EL NOU ESCENARI POLÍTIC A CATALUNYA

La investidura i un debat farsant

La investidura i un debat farsant

José Antonio Zarzalejos

El relat independentista ha tractat de configurar improbabilitats en realitats versemblants

Va passar el 27 de desembre del 2002 al Parlament basc. Jaime Mayor Oreja, llavors ministre de l’Interior i diputat a Vitòria, va arribar tard a la votació plenària dels Pressupostos Generals de la Comunitat. Les portes de la Cambra ja estaven  tancades. El PNB, EA i IU van aconseguir aprovar-los. Si hagués estat present en la sessió el polític del Partit Popular, el lehendakari Ibarretxe hauria patit una derrota irreversible. Mayor Oreja va reconèixer el seu error de previsió admetent que la seva absència havia donat dos anys d’estabilitat al Govern penabista. El retard d’un parlamentari va redundar en la prolongació d’una legislatura.

L’episodi disposa d’una especial actualitat: el parlamentarisme és essencialment presencial. Ho és fins i tot en aquesta època d’eclosió tecnològica. El Parlament és un organisme col·legiat que exigeix ser-hi per ser. Els nous reglaments han permès  que existeixi el vot telemàtic en supòsits taxats que tenen a veure amb impediments físics temporals, o vot per delegació en tercers en situacions excepcionals com la dels diputats presos provisionalment (no els fugats). És possible també la substitució d’un parlamentari per un altre en assumptes ordinaris. La investidura és un acte personalíssim, dels denominats intuitu personae i, per tant, indelegable. De la qual cosa s’infereix, més enllà de tot dubte, que si Puigdemont vol ser el president de la Generalitat no té altra alternativa que complir amb el reglament i la llei de Presidència, presentar-se, intervenir i sotmetre’s a la corresponent votació. Hipòtesi improbable perquè seria abans detingut.

El relat independentista ha consistit a mirar de configurar evanescències i improbabilitats en realitats versemblants. Tant que fins i tot han fet creure a centenars de milers de ciutadans catalans que la República catalana, tal com ells la plantejaven, estava a l’abast de la mà. I quan els fets s’han imposat al relat, s’ha ajustat la realitat a cops de martell. Així, van convertir unes eleccions plebiscitàries fracassades –les del 27 de setembre del 2015– en un «mandat popular» que mai s’havia produït. Van adduir que la majoria en escons substituïa la que no van obtenir en vots. Amb la investidura telemàtica o per delegació de Puigdemont el relat continua: es tracta de fer versemblant el que no casa en absolut amb la realitat jurídica ni política.

Afirmacions com que el «reglament no prohibeix» la investidura telemàtica o que és possible la investidura per delegació són fraudulentes. En la interpretació de les normes s’ha d’estar per l’esperit amb què van ser dictades. El legislador en cap cas va estudiar la hipòtesi d’una investidura que no fos presencial. Podria afirmar-se fins i tot que el debat generat per aquest tema no té naturalesa jurídica sinó que s’ha de resoldre amb els més elementals criteris de racionalitat i sentit comú. No obstant, no crec que hi hagi jurista de la més mínima categoria que doni per bona una investidura virtual.

El procés, no obstant, ha fet gala d’una audàcia que ha acabat amb fugats, empresonats i imputats. La dimissió de l’astut  Mas, la de Mundó i l’apartament de Forcadell, així com les retractacions de Cuixart, Sánchez i Forn, són exemples de com tard o d’hora les temeritats acaben en catàstrofes polítiques, siguin personals o col·lectives. És fins i tot possible que l’independentisme feréstec ens depari una sessió d’investidura que evoqui les dues pitjors del Parlament de Catalunya: les del 6 i 7 de setembre. Si així fos i s’imposa el sectarisme a la raó parlamentària, democràtica i legal, Puigdemont tampoc serà president com Catalunya no va ser república independent el 27 d’octubre passat. El recurs al Tribunal Constitucional suspendrà l’eventual nomenament i es prolongarà el 155. El criteri és clar: no hi ha presidència sense presència. La diatriba jurídica és de farsants.

Concorre una circumstància addicional: Puigdemont no compareixeria personalment per evitar respondre davant la justícia pels seus presumptes delictes de rebel·lió, sedició i malversació. L’aberració d’una investidura telemàtica o delegatoria augmentaria el seu calibre. Seria exigible, després de les frustracions que ha anat deparant el procés, que s’aturi ja aquesta capacitat imaginativa histriònica del secessionisme que prescindeix del principi de realitat. Millor escoltar algunes veus que advoquen per un govern de gestió per arreglar el desgavell de set anys de desorientades ocurrències i de probabilitats inversemblants.

Periodista

0 Comentaris
cargando