La T1 de Valverde

Els entrenadors prudents acostumen a dir que l’èxit es mesura al final d’una temporada (els productors de Hollywood també). Un equip pot jugar de forma meravellosa tot l’any, però una mala ratxa en un mal moment el pot deixar amb les mans buides. El guanyador s’ho emporta tot, cantaven els Abba, i això és especialment cert en els campionats de llarg recorregut. En un Mundial, com a mínim, la memòria és més curta i avui recordem millor l’esplèndid joc del Brasil al Mundial 82, amb les ensenyances del doctor Sócrates i el seu germà Zico, que no la Itàlia campiona de Tardelli i el golejador Rossi.

La Lliga és un altre tema, ja ho sabem, i en realitat hem après a seguir cada temporada com un llarg exercici narratiu, amb alts i baixos i girs argumentals en el guió, amb els seus personatges secundaris i els seus protagonistes i els seus antagonistes. Cada partit és un episodi per si sol –o un capítol d’una novel·la trepidant–, però al mateix temps forma part d’una història més llarga, amb un desenllaç que ens té en suspens durant uns quants mesos. Una lesió greu és una venjança dels totpoderosos guionistes. Un fitxatge com el de Coutinho està destinat a atraure més espectadors. I així tot.

Semblant a 'The Wire'

Si atenem l’arc narratiu d’aquest Barça de Valverde, de moment la seva T1 (temporada 1) s’assembla molt a una de les sèries mítiques dels últims anys, The Wire, de David Simon. Els primers capítols de la T1 es desenvolupaven de manera lenta, una mica imprevisible, i no hi passaven gaires coses. L’autor ens donava informació, anàvem coneixent els personatges, enteníem millor el seu rol en la història, i més o menys a meitat de l’assumpte sorgia un episodi en el qual tot eclosionava per crear una sèrie fascinant, que alguns crítics comparaven amb les obres de Shakespeare.

Em sembla que el partit de Copa contra el Celta, el dijous passat, va ser aquell episodi d’eclosió per al Barça de Valverde. Fins al moment havíem vist un Messi incansable i espumejant, però l’altre dia tot l’equip va agafar el seu to perquè l’actuació fos formidable en el seu conjunt. Ens vam convèncer, per fi, que aquesta T1 de Valverde l’haurem de veure fins al final.

A més a més, passa que els rivals no acaben d’aixecar el vol, en especial el Reial Madrid de Zidane, i el futur s’endevina agradable. Un guionista amb experiència ens diria que és molt aviat per liquidar la T1, i que haurem d’esperar alguna sorpresa de guió en els diversos fitxatges del mes de gener. De fet, estaria bé disposar de la temporada sencera 2017-18 en DVD, o en streaming, i poder-la seguir com podem mirar Stranger Things o Joc de trons.

Atents a les seves pantalles

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Després d’un partit memorable com el 5-0 contra el Celta, ens llançaríem a una marató nocturna de partits, un darrere l’altre, amb golafreria, sense consciència del pas del temps, per saber abans que ningú el que ens espera el juny d’aquest any.

Per sort o per desgràcia, Jaume Roures encara no ho ha fet possible i ens hem de centrar en el partit d’aquesta nit a Anoeta. La Reial Societat és sempre una amenaça, un d’aquells episodis oberts i de final incert: un secundari amb ganes de robar-li pla al protagonista. Atents a les seves pantalles.