Les pensions haurien de ser el tema

Un encreuament i una suma d’irresponsabilitats ha provocat  que, des de l’arrencada de l’última legislatura espanyola, Catalunya hagi monopolitzat el debat polític i social. Mentrestant, un dels pilars bàsics de l’Estat del benestar –juntament amb la sanitat i a l’educació–, el sistema de pensions, acumulava un dèficit de 18.000 milions mentre consumia la guardiola creada després del Pacte de Toledo, l’últim intent de forjar un acord polític i social al voltant d’aquesta qüestió. Les pensions a Espanya tenen problemes i amenaces estructurals i conjunturals que s’han d’analitzar i debatre amb urgència, tant al Congrés com amb els agents socials.

Entre els dèficits estructurals hi ha l’ambigüitat amb què es va constituir. Estem davant d’un sistema de pensions que funciona sobre la base del repartiment –els beneficiaris d’avui cobren el que aporten els cotitzants d’avui– encara que una bona part de la població està convençuda que participa en un sistema de provisió, és a dir, que les seves prestacions depenen de les aportacions que va fer en el passat. De la mateixa manera, el sistema espanyol de pensions continua finançant amb les aportacions dels treballadors actius les pensions no contributives, és a dir, les d’aquells que reben una pensió que haurien de finançar-se amb els impostos.

A aquests desajustos de fons, s’hi han sumat tres factors conjunturals: la corba demogràfica, la crisi econòmica i, molt especialment, el model productiu que ha escollit Espanya per sortir-ne. Estem vivint la jubilació de la generació anomenada del baby boom. Aquest era una dada coneguda i previsible a la qual els gestors polítics no van fer gaire cas, excepte en la creació de la famosa guardiola que la crisi s’ha carregat. Però, a més a més, la crisi ha precipitat el seu impacte com a conseqüència que molts sectors productius han optat per les prejubilacions. De manera que l’augment de perceptors i la disminució de les prestacions ha arribat abans i amb més intensitat. I el futur no és gaire més engrescador ja que el treball precari i temporal agreuja l’impacte negatiu de la demografia. És urgent, doncs, que aquest sigui l’epicentre del debat polític i que es busquin solucions de consens. Perquè, mentrestant, els que ho paguen són els pensionistes que s’empobreixen en silenci.