AL COMPTAT

Crisi financera: Un Rato de supèrbia

Les culpes es reconeixen, però en altres; és la tradicional forma d'assumir responsabilitats de la política espanyola

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp41535085 madrid 09 01 2017 congreso de los diputados  comparecencia d180109095340

zentauroepp41535085 madrid 09 01 2017 congreso de los diputados comparecencia d180109095340 / JUAN MANUEL PRATS

¿Això és un saqueig? No, és el mercat, amic». L’expressió no la va proferir un setciències o un tarambana qualsevol prenent una canya en un bar, sinó tot un exvicepresident del Govern i antic director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI). Sobrat de supèrbia i corroït per les ganes de venjança contra els seus excompanys del PP, Rodrigo Rato, lluny d’admetre responsabilitats, va convertir la comissió parlamentària sobre la crisi bancària uns diuen que en un circ, i altres, en un espectacle vergonyós.

    

Ni un punt de remordiment va mostrar qui avui està condemnat per les targetes black de Bankia, de la qual va ser president, i actualment  segueix assetjat per altres procediments judicials com la sortida a borsa de l’entitat o la seva situació tributària. Ni una ombra de disculpa va traspuar qui, a finals de la dècada dels 90, va encendre la metxa de la bombolla immobiliària futura amb la liberalització salvatge del sòl. I d’aquells inicis...  

    

És veritat que els que el van succeir tampoc van apagar el foc, sinó que fins i tot van poder avivar-lo. I és que tampoc els que des del PSOE van protagonitzar el recanvi al capdavant de la política econòmica a partir del 2004 van suscitar gaire satisfacció durant les seves compareixences d’aquesta setmana al Congrés dels Diputats, tot i tractar amb més respecte ses senyories i rebaixar el to venjatiu i altiu de Rato.

    

Pedro Solbes, tot i admetre errors, va acabar reconeixent que, al final, manen les perspectives electorals i que són aquestes les que marquen el camí, encara que n’hi hagi que entreveuen que aquest pot desembocar en un precipici. I Elena Salgado, per la seva part, també va reconèixer algunes equivocacions, però amb més inclinació a subratllar els encerts. És com si tots dos, en lloc de ser els vicepresidents econòmics, fossin assessors als quals el president del Govern, José Luis Rodríez Zapatero, feia cas només a conveniència. Potser en part era així.

    

Espanya va ser dels països que més van trigar a reaccionar a la debacle (als Estats Units, la capital del capitalisme, es va intervenir amb rapidesa per part de l’Estat). La paraula crisi es va esborrar del diccionari, igual que rescat en l’etapa posterior de Mariano Rajoy. Es tractava d’ocultar la realitat mitjançant terminologia enrevessada i fosca. I això s’ha traduït en una pesada càrrega per a tots els contribuents. Tots coincideixen que hi ha culpes, però, bàsicament aquestes són d’altres. La tradicional forma d’assumir responsabilitats de la política espanyola.

Notícies relacionades

    

I si qui ha de donar explicacions és Rato, a més a més tenim altivesa. Un Rato de supèrbia. O més.