Anar al contingut
Molta astúcia i molt poca estratègia

Molta astúcia i molt poca estratègia

Luis Mauri

Mas, Puigdemont i Junqueras deuen tenir virtuts, però entre elles no sembla que hi hagi la de visió estratègica

Aquella tarda de novembre del 2003 ja s’havia fet fosc. Assegut a la taula de la cuina del seu pis del carrer de Tuset, avui embargat per ordre del Tribunal de Comptes, Artur Mas assegurava que succeir el «mite patriòtic i històric» de Jordi Pujol no li produïa vertigen. «Ni vertigen ni angoixa ni temor». L’hereu de Pujol era conscient que l’omnímode lideratge del patriarca nacionalista l’obligava a treure pit, a no empetitir-se, a no mostrar símptomes de dubte o debilitat. En cas contrari, no trigarien a ressonar a la seva pròpia casa les veus que li neguessin la talla necessària per merèixer-se el llegat. Per això, potser calia sobreactuar. «Permetin-me dir-ho: un punt de valentia sí que s’ha de tenir per fer això. S’hi ha de posar molt de coratge i convicció. Si hagués dubtat, no seria aquí. No, no sento gens de vertigen.»

Encara que no sentir vertigen no li garanteix a ningú que no s’hagi d’acabar estimbant precipici avall.

Mas no va aconseguir la presidència de la Generalitat fins al cap de set anys, el 2010. Des d’aleshores, les seves decisions estratègiques l’han conduït a un fracàs rere un altre. I a Catalunya, a una indesitjable situació de fractura social, engarrotament polític i inseguretat econòmica.

Retallades draconianes

Així que va arribar al Govern, va imposar amb el suport del PP unes retallades socials draconianes. Dos anys després, desgastat per la política austericida, alarmat per la contestació dels indignats, inquiet pels escàndols de corrupció que començaven a assetjar Convergència i recolzat en la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal, va creure veure en l’onada sobiranista una finestra d’oportunitat. Es va posar al capdavant de la manifestació i va avançar les eleccions. Resultat: va perdre 12 diputats i va quedar en mans d’ERC, amb qui va iniciar una licitació sense fi pel trofeu a la radicalitat nacionalista.

En la seva carrera unilateral cap a la independència va rebentar la coalició CiU. El 2015, Mas va tornar a avançar les eleccions. Va aconseguir burlar l’anunciat sorpasso d’ERC coalitzant-se amb Oriol Junqueras. Però llavors va quedar atrapat per la CUP, que com a primera exigència en va demanar la defenestració. Ell mateix va escollir Carles Puigdemont com a successor, confiat que seria manejable i es limitaria a mantenir arreglat el piset fins al seu retorn. Tampoc va tenir encert en l’elecció. Puigdemont tenia vida pròpia.

Un oceà

Hi ha un oceà entre l’astúcia i l’audàcia, tan proclamades per les hosts nacionalistes els últims temps, i la clarividència estratègica. Els altres dos líders polítics de l’independentisme tampoc han demostrat tenir més dots estratègics. Junqueras va arruïnar les seves expectatives i les d’ERC al torpedinar la decisió de Puigdemont de renunciar a la DUI. Si li hagués permès convocar eleccions tal com havia resolt, amb tota probabilitat avui Puigdemont no seria rival (ni seu ni de ningú), ERC hauria conquistat l’hegemonia nacionalista i Junqueras estaria a punt de ser investit president. En lloc d’això, la Generalitat està intervinguda (sense que bullin el carrer ni les dependències oficials), ell és a la presó i el seu partit ha arruïnat un sorpasso que estava cantat i ha quedat penjat de Puigdemont.

El triomf relatiu de Puigdemont el 21-D és a punt d’esvair-se. És improbable que aconsegueixi ser investit president. Per als juristes, també els del Parlament, la investidura a distància ja no és una astúcia, sinó una al·lucinació. I fugint desesperadament cap endavant, va perdent oficials: Artur Mas, Carles Mundó, Carme Forcadell, Jordi Sànchez (número dos de JxCat), Joaquim Forn (número set) i Jordi Cuixart.

Potser cap dels tres deu tenir vertigen, de visió estratègica sembla segur que no. 

0 Comentaris
cargando