Somnis trencats

¡Ai, aquella Europa ideal! Els mites més importants sobre què era i què representava la Unió Europea s’han desmuntat. Ni ajudes durant la crisi als malgastadors països del sud; ni política d’asil a una immigració espaordida per guerres innombrables; ni, per als independentistes, suport a un procés que es creia que gaudia de plenes simpaties i complicitats. Per a un país com el nostre, que no va viure les dues guerres mundials i, per tant, desconeixedor directe dels terribles drames provocats pel nacionalisme, ha sigut un abrupte despertar. El desconeixement del passat, o de les lliçons que se’n poden extreure, es paga sempre. I així avui la història europea ens persegueix una altra vegada: enterrats fantasmes familiars s’han despertat i es colen en les nostres vides exigint els seus drets a formar part d’un paisatge del qual els vam creure totalment exclosos. 

No comentarem els avanços de la ultradreta a Holanda, França, Dinamarca, Bèlgica, Suècia, Itàlia o Alemanya mateix. Ja ens hi hem referit altres vegades, encara que les eleccions italianes del mes de març ens obligaran a tornar-los a tractar. Parlem de dos nous i recents episodis el profund significat dels quals simplement fa por. Es tracta de la trobada dels màxims responsables de la Polònia de Jaroslaw Kacyynski i l’Hongria de Viktor Orbán, i de la proposta de l’acabat d’inaugurar Govern de coalició austríac entre el partit conservador de Sebastian Kurz i l’extrema dreta de Heinz-Christian Strache. Els dos esdeveniments han passat desapercebuts per aquests verals, més preocupats per assumptes domèstics que pels que procedeixen d’Europa. Fet que, en si mateix, ens hauria de preocupar, i molt.

En tot cas, els dirigents polonesos-hongaresos i la República Txeca s’oposen frontalment a acceptar els ridículs contingents migratoris acordats en el context de la crisi de refugiats, amb la qual cosa la Unió Europea els ha amenaçat de demandar-los davant el Tribunal de Justícia per aquesta negativa. Però Hongria i Polònia també estan al punt de mira de la Comissió Europea per modificacions en el seu marc legal, que implicarien una intervenció dels poders públics en la judicatura contrària a l’Estat de dret. Per a Polònia, la Comissió Europea ja ha obert un expedient disciplinari, que podria acabar retirant el dret de vot del país, una excepcional mesura adoptada l’any 2000 contra el Govern ultradretà austríac de Jörg Haider. Tant aquesta posició sobre el sistema judicial com la relativa a la immigració són molt serioses: expressen una profunda desconfiança respecte del funcionament i els valors liberals de la Unió Europea i la defensa que cada país adopti el conjunt de normes i valors que vulgui, al marge dels que hem considerat com a comuns. No cal ser un gran coneixedor de la història centreeuropea per comprendre les arrels últimes dels coquetejos amb aquestes tesis: tant l’Hongria com la Polònia d’avui tenen reflexos que remeten a un procés històric en el qual han sigut norma el nacionalisme i l’absència de valors democràtics. 

En el cas austríac la situació és més preocupant, amb un nacionalisme excloent que torna a emergir amb força. La iniciativa adoptada pel nou Govern, encara no convertida en llei, implicaria que la minoria de parla alemanya del nord d’Itàlia pogués disposar també del passaport austríac, a més de l’italià: a les Dolomites, l’Alto Adige és també, segons la llengua que es parli, el Südtirol. Una situació que remet al final de la Primera Guerra Mundial, quan el tractat de Saint-Germain-en-Laye del 1919 va concedir a la Itàlia aliada dels vencedors la zona austríaca de la vall de Trento, amb capital a Bolzano, un territori en mans dels Habsburg des del segle XIV. 

Notícies relacionades

La cara fosca d'Europa

Doble criteri de la UE a l'Est

Atesos aquests antecedents, no sorprèn la colèrica reacció italiana: segons la seva opinió, es tracta d’una provocació inacceptable. Potser l’aigua no arribarà al riu i Àustria renunciarà a generar un conflicte de caire gens esperançador i que ningú no sap com podria acabar.

Doncs això. Europa se’ns està omplint de nacionalismes de tota mena. I, amb aquests, retornen els fantasmes d’un passat que ingènuament vam creure que havíem superat. Des d’aquí, submergits en les nostres afliccions, no donem importància als ominosos signes que Europa està emetent. Hauríem, tots plegats, de tenir-los molt en compte. No fos cas que, quan al final s’expressin brutalment, ens posem les mans al cap. Perquè no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.