ANÀLISI
¿L'encertarà ara Mas?
Davant l'incert panorama polític, la renúncia del seu president pot fer que el PDECat quedi a resguard
Artur Mas ha renunciat a la presidència del PDECat, el partit hereu de CDC. L’expresident abandona la primera línia deixant una dilatada trajectòria política farcida de llums i ombres. Mas va iniciar la seva carrera política l’any 1987 com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i el 1995 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya i nomenat conseller de Política Territorial i Obres Públiques. El 1997 va passar a ocupar la cartera d’Economia i Finances, des de la qual va ser elevat a conseller en cap el gener del 2001, va quedar investit successor de Jordi Pujol i va guanyar la partida a Josep Antoni Duran i Lleida, que també s’havia postulat.
A partir d’aleshores esdevingué el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat i va guanyar totes les eleccions a què es va presentar, encara que la condició de president se li va resistir fins al 2010, perquè el 2003 i 2006 va ser relegat al paper de cap de l’oposició pel govern tripartit. Ja en les eleccions del 2006 va aconseguir frenar la lenta però constant reculada que CiU havia iniciat el 1992, i el 2010 va tornar a situar la federació nacionalista a prop de la majoria absoluta.
En plena crisi va voler fer un Executiu businness friendly Però va acabar aplicant les pitjors retallades de la història a Catalunya i abraçant el sobiranisme fins al punt que, després de la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 i després de la negativa de Rajoy al pacte fiscal, va acabar dissolent anticipadament el Parlament amb l’objectiu de reforçar el seu avantatge i va perdre 12 diputats. I des de llavors tot va ser una fugida cap endavant pensant que el seu partit seria més competitiu.
Causes judicials
Un acord de legislatura amb ERC que implicava la celebració d’una consulta d’autodeterminació, devaluada a procés participatiu i que li ha costat la inhabilitació per desobediència i que el Tribunal de Comptes li reclami part dels 5,2 milions d’euros que va originar. Uns coquetejos amb la CUP que no van evitar que després del 27-S l’enviessin a la paperera de la història. A tot plegat cal afegir una gestió de CDC, el partit del qual va ser secretari general des de l’any 2000 i que pot quedar en entredit amb la sentència del cas Palau.
Malgrat la seva fama de bon gestor, aquests episodis li han llaurat la fama de ser un pèssim estrateg. El seu nou pas al costat, segons diu, és per no llastrar Junts per Catalunya, que aspira a convertir-se en el nou pal de paller, i també per estar en millors condicions per afrontar les seves causes judicials.
Però cal tenir en compte, més enllà de les implicacions del cas Palau que a ningú se li escapen, que dilluns mateix Mas reconeixia que l’independentisme no era prou fort per imposar res i demanava una legislatura llarga, cosa que ni Puigdemont ni Junts per Catalunya, el destí dels quals està irremeiablement unit, poden garantir. Essent així i davant l’incert panorama polític amb la seva renúncia, el que pot quedar a resguard i net és el PDECat. ¿Aquest cop l’encertarà?
