Darrere de la màgia

Alguna cosa em grinyola passejant per la ciutat el dia 6 al vespre. De sobte només veig contenidors pleníssims de paper de regal. Em venen records d’infància, imatges de cavalcades, caretes il·lusionades i matins d’embolcalls esquinçats, piles noves, munts de plàstics i caixes obertes. M’adono de l’absurditat que la màgia i la il·lusió, elements tan intangibles i memorables, cristal·litzin en cúmuls de joguines que després gairebé no sabrem on desar. 

Les xifres diuen que els nens poden rebre unes vuit joguines i que la despesa mitjana per criatura supera els 140 euros. He vist criatures que, davant una fila interminable de regals, s’aficionen a trencar el paper sense mirar què hi ha dins, o que es cansen d’obrir paquets quan només s’han acostat a la meitat. I, per si això no fos prou, després de la inversió, et gires i t’adones que el que més els entreté és l’etiqueta del peluix o un cordó de sabata. Mires al sostre preguntant per què i la resposta és que la diversió no és proporcional ni al preu ni a la quantitat. ¿Sorprenent? Gens. El que és segur és que els ensenyem que el seu comportament té una traducció directa en quilos de regal. Ets tan bona, que mira tot el que t’han portat. I si els comprem la llista sencera, la conclusió és que demanin el que demanin, ho tindran. Serà molt diferent rebre vuit joguines si n’han demanat 12 i en funció de com es gestioni aquesta abundància. Podem aprendre a dosificar, a guardar per més endavant i apreciar cada element encara que en tinguem l’habitació plena.

Encara hi ha una cosa que m’inquieta tant o més que el vessant consumista, i és que al final hi ha tres homes desconeguts que venen d’Orient (dit així, Orient en general) que són omnipresents. Controlen tot el que fem i, a més de mags, són jutges perquè decideixen què ens mereixem. O sigui, una introducció amable a la cultura de la por i el control. Coneixent els beneficis del reforç positiu, em sembla que l’argument de la punició per motivar l’obediència està desfasat. Pedagògicament, almenys. I ja la guinda és aquesta complicitat tan bonica entre els que saben qui són els reis i els que no. La màgia es torna agredolça quan justifica un gran engany en pro de la il·lusió. Especialment perquè després ens afartem de repetir-los que mentir està malament i no s’ha de fer. 

Notícies relacionades

Una cavalcada en ple 'estivern'

Compte amb la 'síndrome del nen hiperregalat'

Potser podem explicar igual la llegenda dels Reis, veure cavalcades màgiques i menjar tortell sense necessitat de mentir ni malgastar. Expliquem també que la història és tan antiga com el catolicisme i que no és clar si eren tres, dotze, reis o sacerdots, i que potser seguien l’estrella perquè eren astròlegs i no mags. Llegim que només visiten algunes cases del món i que en moltes no van tan carregats. Fins al segle XIX no comença la tradició dels regals, amb cavallets de cartró i nines de drap. Ah, i quan baixem al contenidor a reciclar el paper, pensem què demanarem l’any que ve perquè la Terra estigui contenta.

Doctora en Sociologia, especialitzada en transformació digital i innovació social.