Accelerats

Puigdemont va intentar frenar la DUI i les seves conseqüències convocant eleccions, però hi va renunciar davant la pressió insuportable dels seus. Ni un pas enrere, clamaven. S’havia de conquistar el turó, encara que al cim només hi hagués arenes movedisses. Iceta i Domènech es van presentar a les eleccions del 155 amb la paraula reconciliació com a bandera. Però aquesta ensenya no es ven als basars xinesos ni s’exhibeix als balcons per diferenciar-se. L’acord sona a tebior, una traïció quan s’està en ebullició. ERC va advocar per posar una mica de calma al pols independentista i va ser superada per un Puigdemont que ja havia après la lliçó. S’imposa l’aposta més arriscada. I Ciutadans va guanyar les eleccions més per una antítesi que per una proposta. En la política catalana es venç pitjant l’accelerador, encara que se salti tots els controls de velocitat i el motor doni mostres d’extenuació.

    

ENTRETOTS

Títol del tema (Auto)

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Subtítol del tema (Auto)

Mentrestant, la societat s’esquartera en vidres d’arestes afilades. Grups amb voluntat de ser-ho i de mirar la resta amb ànim de contraris. Independentistes, constitucionalistes, tabarnesos… Els uns i els altres es culpen d’aquesta acceleració contínua que provoca la paràlisi real del país. La proposta federalista no s’entreveu a l’horitzó. Senzillament, perquè no està al final d’aquesta via. Però segueix sent l’única possibilitat capaç d’assimilar tots els grups. En algun moment haurem de desaccelerar i pensar.