Un regal oblidat

Mai m’hauria pensat que em pogués passar. Me’n vaig adonar cap a les deu de la nit. M’havia oblidat de donar-li al meu fill un dels seus regals de Reis. Ell no el va trobar a faltar perquè ja va quedar content amb el que li van portar, i les hores van anar passant sense que jo recordés que un paquet continuava embolicat, amagat sota el meu llit. 

A l’anar-me’n a dormir i deixar les sabatilles, el vaig trobar on l’havia deixat. La primera reacció va ser cridar el meu fill, despertar-lo, i dir-li que hi havia un nou regal que els Reis van deixar amagat. Després, meditant-ho millor, vaig decidir guardar-lo. Al cap i a la fi, el dia de Reis ja havia passat i no és qüestió de trencar una tradició per una distracció.

Així que, donant-li una lleugera puntada de peu, el vaig amagar una mica més, desplaçant-lo fins gairebé la meitat del terra que hi ha sota el llit. Però és clar, els pares som tontos, i de seguida em vaig sentir culpable. ¿Per què no donar-li? ¿Per què prendre-li la felicitat d’una altra joguina? Vaig estar a punt d’entregar-l’hi, inventant qualsevol excusa, però al mateix moment van tornar a emergir els dubtes: ¿No ha quedat ja contentíssim amb el que li han portat? ¿No s’estranyarà si l’hi dono 12 hores després? I, sobretot, ¿no és una marranada despertar-lo, pobre?

«Res, millor deixar-lo on és», em vaig dir convençut. «El guardaré per a quan sigui el seu aniversari. O qualsevol dia, sense que vingui a tomb, l’hi trec per donar-li una sorpresa».

Em vaig posar a dormir feliç per haver pres la decisió més raonable, però cap a la una em vaig despertar una mica inquiet. No podia deixar de pensar en la joguina, un lego preciós ficat en una capsa gegant i acolorida. «¡Quina il·lusió que li faria si l’hi donés!», vaig pensar estirat al llit. «Però no, millor no fer-ho. La decisió ja està presa. Vinga, posa’t a dormir, Juan Carlos», em vaig repetir unes quantes vegades.

Però em va ser impossible. Per més que em concentrés, no arribava el son. I llavors, sense saber per què, vaig començar a pensar en la meva infància. ¡Quanta il·lusió m’hauria fet a mi un regal com aquest! Em vaig imaginar les peces grogues, vermelles, verdes i blaves del lego i no m’avergonyeix dir-los que em van entrar unes ganes enormes de posar-m’hi a jugar.

«¿I si l’obro i el munto?», em vaig dir. Vaig encendre el llum i, com si estigués posseït per un nen, em vaig posar sota el llit fins a arribar al paquet. El vaig desembolicar, vaig obrir la capsa i vaig treure les cinc bosses amb peces que contenia. Vaig posar sobre la taula el llibret d’instruccions i vaig començar a construir el robot Ninjago.

A poc a poc anava prenent forma el preciós androide. Les potes, els braços, una espècie de llançamíssils als punys. Estava embadalit fent-lo. Fins i tot treia una mica la llengua per un lateral de la boca mentre encaixava les peces, com fan els nens quan dibuixen.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Just quan acabava de muntar les articulacions dels genolls, s’obre la porta de l’habitació i entra el meu fill. Papa, m’he despertat perquè fas una mica de soroll. ¿Papa? ¿Què estàs fent? ¿Què fas amb el robot de Ninjago? ¿D’on ha sortit aquest lego?

Vaig empassar saliva, el vaig mirar fixament, molt seriós, i li vaig dir: «Fill, és un regal que m’han portat els Reis, però si t’agrada te’l dono». I ell, amb els ulls i la cara de moltíssima son, em va respondre: «No, queda-te’l tu, però no facis soroll, de debò, que estava dormint».