Anar al contingut

El dilema català

Puigdemont i el pacte d'impunitat

Puigdemont i el pacte d'impunitat

José Antonio Zarzalejos

S'intenta una còpia de l'exili de Josep Tarradellas i un retorn similar entre multituds

La maquinària de fabulació secessionista –la que ha elaborat el relat del que havia de ser i no va ser: la república catalana– treballa a ple rendiment amb el concepte de la legitimitat de Puigdemont com a president, present i futur, del Govern de la Generalitat de Catalunya. No existeix. Es tracta d’una altra trampa que busca només un propòsit: diluir totes les possibles responsabilitats penals de l’expresident perquè pugui tornar a Espanya i ser investit pel Parlament. En altres paraules: s’intenta una còpia de l’exili de Josep Tarradellas i un retorn similar, amb lloança de multituds.

La història només rima o, en cas de repetir-se, ho fa com a farsa. I  és on som. Puigdemont i JxCat saben perfectament que les urnes no absolen de possibles infraccions penals i que aquestes, sent el responsable electe, no les depuren sinó que les sancionen els tribunals de justícia. El destí de l’expresident, si vol sortir del seu empresonament a Brussel·les, passa per tornar a Espanya, ser detingut, portat a presència del magistrat Pablo Llarena, ingressat a la presó provisional incondicional i, en el millor dels casos per a ell, ser investit i tornar a Estremera o al centre penitenciari que assenyali el togat.

¿És possible un pacte polític que evités el trajecte descrit? És obvi que no. El Govern central no pot cedir amb els poders jurisdiccionals, ni interessar del ministeri fiscal que retiri les querelles sense una causa d’índole fàctica o jurídica que ho justifiqui. Ni Rajoy, ni el Congrés, ni el Senat, ni cap institució de l’Estat, encara que ho volgués, podria oferir a Puigdemont un pacte, un acord d’impunitat, és a dir, aquell que el deixi lliure, per endavant, de les acusacions que estan plantejades formalment contra ell i en fase d’instrucció a la Sala Segona del Tribunal Suprem. I evitar aquest relat –aquest sí, autèntic– és una altra vegada enganyar els partidaris de JxCat i els seus votants, que van emetre el seu sufragi potser suggestionats per la convicció que una legitimació democràtica alliberaria els electes de les seves responsabilitats penals. Les democràcies no funcionen així, només ho fan les dictadures o les autocràcies. Convé no oblidar-ho quan s’acosta la constitució del Parlament –el dia 17– i corren els terminis per a la primera sessió d’investidura.

De turista a Brussel·les

L’estratègia de fuga de Puigdemont, preveient el que penalment li venia al damunt, ha fallat. La revocació de l'euroordre pel magistrat instructor de la causa especial 20907/2017 va resultar la gran contrarietat als plans de l’expresident. El seu càlcul no era ingenu: retornar gràcies a Bèlgica però per càrrecs menors, mai per delictes tan greus com els de rebel·lió, sedició i malversació de fons. La decisió de Llarena de mantenir el cap de files de JxCat com un turista a la capital de Bèlgica va ser un torpede en la línia de flotació del pla de l’expresident. I encara que les urnes li van donar avantatge sobre ERC quan les enquestes anticipaven que no seria així, les possibilitats de Junqueras són ara superiors a les seves, encara que la seva apel·lació hagi sigut desestimada i hagi de continuar a la presó sine die. Però com ha declarat Gabriel Rufián, el pla B consisteix a fer-lo president. Pla B molt improbable també.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

La legitimitat democràtica se sotmet, per ser-ho autènticament, a la llei, ja sigui la penal o qualsevol altra. No hi ha legitimitat que se sobreposi a la norma, molt menys quan aquesta és de caràcter punitiu. En aquesta situació –i fins i tot l’anàlisi més elemental ho acreditaria– el sudoku que han muntat el 21-D els exconvergents i els republicans no es podria suposar ni en la hipòtesi més inversemblant. De manera que si ja la fugaç proclamació de la república catalana va ser un mer voluntarisme, el plantejament per part de les dues forces polítiques del 21-D va consistir en un teatret: portar a la capçalera fugits, presos i imputats que, tard o d’hora, llevat d’error o omissió, acabaran inhabilitats per a l’exercici de les funcions representatives. El fet que ho siguin –és a dir: que com a electes representin ciutadans– no és eximent de cap mena al Codi Penal, sinó una causa d’exigència de més responsabilitat i rigor en el compliment de la llei. Aquestes són les regles del joc en les quals la impunitat no encaixa. Els esdeveniments a Catalunya aboquen a designar presidents del Govern i del Parlament electes nets de pols i palla penal, o a repetir eleccions sense la presència de fugits, presos i imputats. 

0 Comentaris
cargando