Creure en els Reis d'Orient

Crec en els Reis d'Orient. Hi ha qui se sorprèn, especialment si són nens que s’acosten a la pubertat. Els dic «¿Ja has escrit la carta? Recorda-te’n, deixa un piscolabis per als camells». Creuen que intento enganyar-los i que ho afirmo per fer-los sentir petits. Em miren amb desdeny, com dient: «¿Per qui em prens? No soc un nadó, ja no crec en aquestes bajanades. Conec la veritat». No arriben a pronunciar-ho, però ho intueixo rere la seva mirada i aquell somriure tort. Sé que encara es debaten entre la informació que un altre nen els ha revelat recentment («Els Reis són…») i l’anhel de seguir creient i pertanyent a un món que s’allunya: la infància. 

Els nens que davant la nit de Reis saben, però encara dubten, estan en un punt delicat. Comencen a sortir de la infància, però no del tot. Treuen el cap al seu futur d’adolescents i titubegen. Uns dies són esquerps, ja que estan molt convençuts de fer aquell salt i créixer com més aviat millor, i l’endemà dubten i busquen un altre cop les carícies dels seus pares. Són conscients que deixen enrere l’etapa en què es podia creure en la bellesa i la bondat; pressenten que aquell món d’una peça tenia avantatges i era millor, sense falsedats, ni enganys, ni contradiccions. Al nen llavors el rebenta que els regals de Reis no els portin els Reis, com creia fins abans d’ahir, i s’enfada amb nosaltres, els missatgers matussers de males notícies. Sap que era més meravellós viure per jugar, menjar, dormir i no descobrir que tantes coses són una fal·làcia.

Creure en fades, gegants i bruixes permet al nen explorar el seu món intern. Sentir la por a la foscor al passadís de casa de l’àvia, és com sentir por al travessar un bosc poblat de feres. Superar-ho o, almenys, saber tolerar aquella incertesa, té utilitat. D’aquí ve que la imaginació constitueixi una eina de creixement, però no només.

La nit de Reis i la resta de festes nadalenques suposen a més a més un mecanisme d’adaptació social. Conservar rituals com la carta amb la llista de desitjos, la cavalcada, el tortell, el raïm la nit de Cap d’Any, el pessebre i l’arbre amb els seus adorns, és útil socialment, encara que la fe en el seu significat s’hagi perdut. Aquests rituals compartits són la massa amb la qual es construeixen els records.  I els records de les experiències comunes són la pega que uneix les famílies. 

Per Nadal, com en aquella cançó de Mecano, els espanyols fem, per una vegada, una cosa a l’uníson. El ritme ve molt marcat i, encara que vagin variant els detalls, el que és essencial es repeteix. Tots estem d’acord que es compra loteria, es mengen torrons i massapans, es brinda amb cava i es menja raïm. Això ens permet reconèixer-nos com a membres d’un mateix grup alhora que ens proporciona una certa seguretat, potser l’única, que hi ha coses que no canviaran mai, encara que siguin les discussions entre parents, els empatxos i l’atipament de tanta festa.

Potser per això, malgrat que el model de família tradicional es trobi en declivi, seguim conservant el ritual adaptant-lo a les noves circumstàncies. Encara que no ens avenim, i potser, si haguéssim pogut triar, hauríem triat altres parents, el model tradicional de reunió familiar al voltant de la taula quan arriba Nadal persisteix. Amb els seus rituals, les celebracions nadalenques reforcen la família perquè sense necessitat de grans escarafalls, només amb els fets, transmeten el missatge que aquells llaços són sòlids. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La família és un coixí social molt important al sud d’Europa. Esmorteeix els cops de l’atur, de la malaltia, dels diferents revessos de la vida. Tant si ens avenim com si ens resultem inaguantables, generalment podem comptar amb la família; de fet, un risc d’exclusió important és quan falta. Per això en societats com la nostra que es recolzen en un model economicosocial familiarista, les festes de Nadal es prenen molt seriosament. Tret que es pertanyi al sector de l’hostaleria o el comerç, on toca treballar a preu fet, els empresaris toleren que el rendiment en aquestes dates baixi i que l’oficina estigui a mig gas. Se sobreentén que, perquè el sistema no col·lapsi, és necessari que donem prioritat a activitats de família sobre qualsevol altre ítem a l’agenda.

El nostre model familiarista cobreix les carències de les quals al nord d’Europa s’ocupa l’Estat. Deu ser per això que segueixo creient en els Reis d'Orient, tres savis de l’Orient Mitjà no gaire diferents de nosaltres que cada any quan arriben aquestes dates passen per casa per recordar-nos que, de tant en tant, la bellesa i la bondat encara existeixen.