Miró i Malet

Fa 37 anys que Rosa Maria Malet va ser nomenada directora de la Fundació Miró. Ara que ha plegat, arriba el moment d’explicar perquè no se li han fet els homenatges que sense dubte es mereix. És una simple qüestió d’actitud. Malet sempre s’ha estimat més baixar un graó o simular que feia un pas enrere, sobretot quan els seus interlocutors o competidors es dedicaven a treure més pit del que en realitat tenien.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En un país de gent més infatuada que no pas preparada, la directora de la Fundació Miró s’ha guanyat la plaça a pols, dia a dia, any rere any, tant per la seva professionalitat i el bon criteri com per la visió estratègica i l’adaptació a les possibilitats, sempre insuficients –sobretot per la part del finançament— però de les quals ha sabut treure el màxim profit. D’aquesta manera, la fundació ha fet honor al singular modus operandi del’artista, apassionat de la rebel·lió contra els límits que els altres donaven per inamovibles. Joan Miró deu ser l’únic entre els grans artistes del segle XX que va arribar a dalt de tot com aquell qui no vol la cosa, sense clavar un cop de colze. Entre tant d’avantguardisme acadèmic –concepte que Cirici Pellicer va aplicar a Antoni Tàpies en el transcurs d’un sopar a casa de Joan Brossa que no va acabar amb ferits de miracle— Miró va arribar als noranta anys sense conèixer la por a la llibertat creativa i sense exigir mai res per a ell, tan modest com impertèrrit davant la incomprensió i el buit dels quals molt sovint va ser objecte.

Com a bona deixebla, Malet gairebé ha fet veure que no existia, però el seu llegat és absolutament inqüestionable: La Fundació Miró és un referent internacional de primer ordre que ha marcat els camins seguits després per d’altres. Si els barcelonins sabessin reconèixer-li el mèrit posarien en pràctica una frase de Joan Brossa, «les mans em couen de tant  aplaudir», i aquesta gran dama de la cultura que hauria de ser nomenada directora honorífica es giraria a banda i banda com si en realitat no anés per a ella.