El que és just, possible, necessari

Ni Puigdemont ni Junqueras haurien de liderar el pròxim Executiu català

2
Es llegeix en minuts
jcarbo41440028 puigdemont171230212216

jcarbo41440028 puigdemont171230212216

Dues preguntes després de la digestió dels resultats electorals del 21-D. Primera: ¿el Govern espanyol liderat per Mariano Rajoy modificarà la seva actitud amb l’independentisme per passar a considerar-lo un interlocutor polític, assumint que la majoria silenciosa que tant pregonava per combatre’l no és tal i entenent d’una vegada que els votants de l’estelada no són xais, idiotes o delinqüents a qui reprogramar o perseguir? Segona: ¿l’independentisme pot modificar l’estratègia seguida fins avui amb els mateixos actors que han protagonitzat els últims capítols coneguts del procés, tenint en compte que amb dos anys de retard està disposat a assumir, aquesta vegada sí, que té legitimitat per governar i liderar l’agenda política però no per imposar un projecte de ruptura unilateral?

No es pot esperar res del PP. Assetjat per Ciutadans, però també fidel a les seves conviccions, seguirà utilitzant el cul del sobiranisme per rebentar-lo. Al cap i a la fi, segons la seva lògica, hi ha coses que ni es discuteixen i contra les quals no cap la mediació de la paraula perquè són com són i no d’una altra manera. Tampoc s’ha d’esperar res del PSOE.  Fotem canya al català fins que parli anglès, tant si treu majories absolutes com si no. Els vots només són rellevants per a assumptes terrenals i ja se sap que la unitat d’Espanya afecta el terreny diví. El conte de mai no acabar. Seguir guanyant per seguir perdent.

Notícies relacionades

La pregunta sobre el sobiranisme és més complexa de respondre. La força es troba de l’altre costat, cosa que l’obliga a situar-se en una lògica de resistència i, al mateix temps, seguir perseverant en l’intent d’ampliar una majoria que fins avui i en totes les eleccions és sense cap mena de dubte insuficient per a segons quines aventures. Per resistir compta amb la majoria absoluta renovada als comicis. Es resisteix millor al capdavant de les institucions. Però perquè això succeeixi s’han de convertir els vots en un Govern estable que pugui organitzar aquesta resistència en el llarg termini. I aquí és on ara radica la seva principal amenaça, perquè el pòquer –pòquer, no trio– d’actors (Junts per Catalunya, PDeCat, ERC CUP) estan a punt de brega sense que, de moment, es pugui entreveure cap estratègia no ja comuna, sinó simplement compatible.

Si es vol una legislatura llarga, imprescindible per resistir de manera efectiva, el sobiranisme potser hauria d’iniciar-la descomptant tot allò que inevitablement la dinamitarà en un futur no gaire llunyà. Seguint aquesta lògica, i més enllà del que pugui passar en els pròxims dies, seria raonable pensar que ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras haurien de liderar el pròxim Govern. Un Executiu que serà independentista en el fons però obligadament constitucionalista en la superfície. Pot ser que aquesta sigui l’única manera d’enfocar-se cap al llarg termini i, al mateix temps, també la forma més intel·ligent de defensar els interessos dels que més han arriscat en aquesta aventura. ¿Just? No, és clar que no. Però potser necessari i, sobretot, possible.