Els treballs de l'independentisme

Si l’independentisme vol veure els seus objectius acomplerts en el futur, arribi aquest futur quan arribi, està obligat a treure conclusions profitoses del que ha passat en el xoc amb el Govern espanyol. En una batalla tan desigual i sent la part feble, la rigidesa, no ser capaç d’aprendre, no intentar desenvolupar al màxim les pròpies destreses i aprofitar les oportunitats seria imperdonable.

La primera i principal lliçó –extensible a Ciutadans i també al PSOE– que sobre el Govern del PP pot extreure és la següent: l’Executiu espanyol no negociarà mai un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. 

Sense propostes

No ho farà ni avui ni en un demà previsible. Per impedir que els catalans votin, l’Estat espanyol incomplirà o abusarà de les seves pròpies lleis i normes –com hem vist– i fins i tot emplearà la força contra els ciutadans, com hem vist també. En cas d’haver de triar entre la llei –la pròpia llei– i retenir Catalunya, optarà pel segon. Igual passaria, n’estic convençut, si hagués d’escollir entre Europa i Catalunya. Tant és així que Rajoy va preferir l’enfrontament que no fer una proposta acceptable als catalans, una proposta per a la qual va disposar de molts anys i que tant van demanar, implorar, els partidaris de la tercera via. Persones, moltes d’elles de bona fe, que avui s’han de sentir estafades i burlades per Rajoy. Tampoc en ocasió del 21-D l’espanyolisme es va dignar a llançar cap oferta. El PP i Ciutadans i PSC es van concentrar a intentar que l’independentisme perdés la seva majoria en unes eleccions expressament convocades amb aquest afany.

És més, encara que el PP volgués –una cosa molt dubtosa, ja que el nacionalisme espanyol constitueix el tronc central de la seva idiosincràsia–, resultaria molt complicat iniciar una negociació amb el futur govern de la Generalitat. Per diverses raons. Ens limitarem a esmentar-ne les principals. Els populars i els seus aliats han volgut –i en bona mesura, han aconseguit– enverinar els cors i les ments dels ciutadans espanyols amb grans i sostingudes dosis de catalanofòbia. Una catalanofòbia ara amb més empenta que mai, i que quan té ocasió s’expressa de forma violenta. La catalanofòbia es giraria contra el PP si pretengués trenar un pacte amb els catalans.

Un altre factor és Ciutadans, que sens dubte intentaria treure profit d’un possible diàleg Madrid-Barcelona a força de denunciar-lo. Tercer obstacle: Rajoy ha activat tots els aparells de l’Estat, singularment la justícia, contra el sobiranisme. Fer marxa enrere, aturar els mecanismes als quals s’ha donat corda és pràcticament impossible, de forma que al llarg de molt de temps l’independentisme serà perseguit i castigat, cosa que dificultarà enormement un possible diàleg.

Reparar danys

L’independentisme sap que no pot comptar amb l’ajuda de la UE. Els interessos de Brussel·les no passen per la independència de Catalunya i només és previsible la seva intervenció davant incidències molt greus o fets consumats. La UE sí que pot limitar, com ha fet, el rang de les respostes possibles per part de Madrid a l’independentisme.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

En les actuals circumstàncies, rebus sic stantibus, l’independentisme ha d’invertir el seu talent i els seus recursos a l’interior, a Catalunya mateix, amb l’objectiu de superar clarament, rotundament, la barrera del 50% de partidaris. Això passa prèviament per curar ferides i reparar els danys, que són molts; dissenyar una nova estratègia (que no pot ser una artificial prolongació de l’anterior full de ruta); blindar un acord bàsic i sincer entre els principals actors sobiranistes; reorganitzar l’estat major, i, especialment, governar bé. Són el parangó polític dels Dotze Treballs d’Hèrcules. 

Per descomptat,  i importantíssim, l’independentisme ha de reflexionar molt acuradament sobre la transformació del mapa polític català, amb la vigorosa emergència de Ciutadans, que absorbeix vots del PP i del PSC. Però atenció: Ciutadans no és en absolut com ha estat històricament el Partit dels Socialistes. A Ciutadans, aliè al consens democràtic catalanista que ha sostingut la convivència fins ara, no li fa res trencar-lo. El catalanisme o nacionalisme català proclama –potser hauria de proclamar-ho més– que és català aquell que vol, aquell que tria ser-ne, vingui d’on vingui, hagi nascut on hagi nascut. Per la seva part, Arrimadas en els seus mítings emplaçava els electors amb arrels en la immigració a votar segons el seu origen, és a dir, no com a catalans, els animava a revoltar-se contra la identitat que els ha acollit.