Dia primer

Potser tenia raó Marcel Proust quan escrivia a Lionel Hauser, el seu cosí i el banquer que tenia cura de les inversions de l’escriptor, que no confiava gaire en les novetats de l’any nou en relació a la felicitat. Al mateix temps, però, desitjava que fossin feliços «tots aquells que m’estimo». M’atreveixo a fer un brindis així de genèric, sense concretar gaire i, com Proust, sense que pensi que un detall del calendari pot implicar un canvi substancial en les nostres vides. Més aviat estic d’acord amb els «Píos deseos para empezar el año», el poema que va escriure Jaime Gil de Biedma, «pasada ya la cumbre de la vida». Aprendre a estar sol i a procurar («es la sabiduría») tenir un cert ordre en la supervivència. Mirar-s’ho tot amb menys intensitat, sotmès a l’estremiment de «las horas tranquilas de la noche».

Vivim la recurrència. És el que cantava Lucio Dalla: la novetat és que m’estic preparant perquè aquest any, d’aquí un any, haurà passat. Entremig, plors o rialles. N’hi ha, però, que, moguts per un afany atàvic de desentranyar el futur (o de conjurar-lo perquè sigui plaent), s’esmercen en la cerimònia íntima d’un gest que es repeteix. Ara hi penso i m’emociona. És un gest repetit, anhelant, davant la incertesa del que ens espera. Com deia Carner, no sabem, ni tan sols no ho sap l’astròleg, si tindrem «angoixa, amor, traspàs o revifalla». Però aixequen (aixequem) una muralla de fum contra l’embat del destí.