Sobirania i desigualtat

Finalitzat el procés electoral, potser convé tornar a assumptes que, submergits pel remolí del debat identitari, han desaparegut del panorama polític. Temes sobre els quals el pròxim govern hauria de començar a confeccionar propostes, donat el seu escàs avanç en els debats i programes partidaris. Em refereixo, en particular, al càncer de la creixent desigualtat, tant pel que fa a ingressos com, en particular, a riquesa i oportunitats. Està bé, per als que creuen que avui és possible, la definició de la nova República. Però valdria més desbrossar una mica el terreny i conèixer en què el seu desplegament –en el cas que així sigui– incidirà en aspectes tan crítics. Encara que, donats els molt diferents interessos en presència, poc es pot esperar del nou govern independentista: l’avanç social quedarà, llastimosament, supeditat a l’avanç nacional.

Però, mentre aquí discutim sobre la sobirania i la restitució de la Generalitat, el món de l’economia no s'atura. Això vol dir que continuen operant les tendències de fons que han presidit el funcionament de la nostra societat en els últims anys, i les seves intolerables conseqüències sobre el nivell de vida i el benestar de milions de catalans. Per a la tranquil·litat d’alguns, aquest no és un problema específic de Catalunya, ni d’Espanya. Fa uns dies ens ho recordava el World Inquality Report, publicat per la Paris School of Economics: la desigualtat de l’ingrés no ha deixat d’augmentar en les últimes dècades, en particular als Estats Units, la Xina i Rússia. En aquest depriment context, a Europa les coses només han anat una mica pitjor: mentre el 1980, tant aquí com als Estats Units, l’1% d’aquells amb més ingressos aconseguia el 10% de la renda generada, el 2016 aquest pes s’havia elevat al 12% a Europa i a un insòlit 20% a Amèrica. I la reforma fiscal de Trump, un gran regal als que més tenen, no només no millorarà aquesta tendència sinó que l’accentua. Són resultats constatats una vegada i una altra als Estats Units, on l’Inequality.org, de l’Institute for Policy Studies, ha estat denunciant aquesta plaga des del 2011. I si dels ingressos es passés a la riquesa, la desigualtat que emergeix seria molt més gran, fins i tot en països europeus líders com Alemanya.

Aquí, les successives onades de l’Enquesta de Condicions de Vida no deixen de recordar-nos que, en els últims anys, més del 22% de les llars són pobres. Unes famílies que, a més a més, acullen gairebé el 30% dels nens del país. I en això Catalunya no és diferent. Afegeixin a això el fracàs escolar, directament vinculat a l’ingrés, i tindran una realitat que ens hauria d’avergonyir. Però no s’alterin: el mapa del fracàs escolar és un secret guardat en els arcans dels governs de la Generalitat, siguin del signe que siguin. No fos cas que conèixer la veritat ens fes posar vermells a tots.

¿Un fenomen fatalment ineludible? En absolut. Pikketty ha estat insistint en la necessitat d’una fiscalitat europea comuna que es dirigeixi a reduir les desigualtats en ingrés i oportunitats, ja que la igualtat en riquesa, molt condicionada per l’herència, no existeix. Recordo temps, ja llunyans, en què els economistes investigaven sistemàticament sobre la càrrega fiscal suportada pels diferents contribuents (des de la imposició sobre la renda i societats fins a l’IVA i les cotitzacions socials).

La síntesi general d’aquells treballs, avui llastimosament absents de l’interès acadèmic, era la necessitat de reforçar la progressivitat fiscal. Actualment, immersos encara en els efectes de la crisi financera, parlar d’impostos sobre la riquesa o d’increments de la imposició és una cosa que, per aquestes contrades, no es pot esmentar. I en això, el Govern espanyol té aliats importants: no trobarà a la Comissió Europea, tan procliu a demanar austeritat als països en dificultats, cap estímul que vagi en aquesta direcció.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El que dèiem. El nou Govern català hauria de situar la lluita contra la desigualtat i el fracàs escolar com a estendards d’una nova política pensada per a la majoria. Però molt em temo que, els pròxims anys, seguirem debatent sobre el fet de ser i l’existència de Catalunya com a subjecte polític. Una cosa sens dubte molt rellevant, encara que Madrid no vulgui reconèixer-ho. Però crec que estaran amb mi que aquest conflicte n’amaga altres potser més profunds, encara que no excitin tantes passions. Mentrestant, el debat, aquest sí essencial, cap a una societat més justa, amb més igualtat d’oportunitats per a tothom, continuarà al calaix dels records.