Les eleccions dels 'losers'

No és una moda ni una tendència, és una realitat constatada: el que de veritat es porta en política és ser un loser, un loser rematat. Vaja, un perdedor de tota la vida, només que el terme en anglès ho converteix en una cosa molt més cool, més desitjable i menys ordinària.

    Si no ets un loser, deixa-ho córrer. Estàs acabat. Ara ja no és important guanyar, ningú valorarà ni tan sols la importància de la participació, ara l’important és perdre, perdre de veritat. Perdre amb tots els luxes. Si perds, guanyes. Aquesta és la seqüència.

Les eleccions del 21-D a Catalunya són un clar exemple del poder dels losers i la seva forta irrupció en la política actual. ¿Qui es recorda que els ha guanyat un partit que es diu Ciutadans i que a més a més ho ha fet en vots i en escons? Ningú. Els taronges han aconseguit el que era impensable a Catalunya: que un partit no nacionalista sigui la primera força política al Parlament, i no obstant la piconadora dels perdedors ha convertit en irrellevant la gesta. Tant és així que cap de les forces independentistes va dedicar ni un segon dels seus discursos a felicitar la guanyadora. ¿Per a què, si només ha guanyat unes eleccions?

Però els perdedors en aquesta cita electoral sí que tenen mèrit. ¿Vostès saben que és molt difícil perdre uns comicis i que no et passi cap tipus de factura política? ¡Només faltaria que no ho celebréssim!

En aquestes eleccions hem tingut losers de tot tipus. Des dels camuflats, a saber: aquells que s’han disfressat de guanyadors absoluts fins i tot sabent que no ho són. Ho ha brodat ERC. La seva interpretació lliure dels seus resultats és entre curiosa i kafkiana.

Els perdedors d’En Comú/Podem han sigut més moderats. Es pot perdre i seguir construint perquè hi Catalunya guanyi, han vingut a dir. Una valoració marca de la casa, d’aquelles que et deixen entre content i enfadat, entre il·lusionat i decebut. Bé, no saps com et deixen perquè no saps què han volgut dir exactament. Només saps que han perdut.

Però sens dubte els meus losers preferits són aquells que donen sentit al terme, els que perden de veritat, els que han fracassat. D’ells serà l’olimp dels perdedors. El podi és per al PSC i el PPC en més o menys mesura. El menys és no haver complert les expectatives creades i el més el daltabaix. Els líders de tots dos partits han parlat, han reconegut la derrota, han ofert un mostrari de cares llargues i tristes en les seves compareixences i... ja està. Ni un indici de canvi, ni un pas enrere ni a un costat, més aviat endavant. Això sí, pel bé dels seus partits, així que els seus votants i afiliats haurien de donar-los les gràcies per perdre i seguir liderant per ... ¿perdre més?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Imaginem-nos per un segon que a les nostres respectives feines perjudiquem de manera descarada els interessos de la nostra empresa. ¿Quant trigarien a acomiadar-nos? M’he oblidat de dir-los que els losers polítics no tenen res a veure amb els perdedors corrents. Una vegada més, política i realitat són mons paral·lels.

¡Felicitats, perdedors! ¡Em sap greu, guanyadors!