TRAS EL 21-D

Metaeleccions i metaresultats electorals

Catalunya no es mou de les seves posicions però mou Espanya o li diu que es mogui, tant de bo en la vella tradició dels grans regeneracionistes catalans

2
Es llegeix en minuts
rajoyjpg

rajoyjpg

Els catalans han parlat, un clàssic després d’unes eleccions, encara que, en aquest cas, l’expressió adquireix un significat especial. Han parlat i molt i per això, primer, caldrà escoltar-los i, en segon lloc, desapareix la salmòdia de la majoria silenciosa. La interpretació dels resultats excedeix clarament l’àmbit català. Paradoxalment, aquestes eleccions han sigut, per les seves conseqüències, molt espanyoles.

Una primera ullada diu que la dreta de les dues ribes ha guanyat les eleccions, però seria una anàlisi simplista, no perquè no sigui veritat sinó per incompleta, si no hi afegim, a continuació, que l’eix esquerra-dreta, malgrat els vaticinis d’alguns, entre els quals em trobo, ha sigut superat i la qüestió nacional ha prevalgut sobre qualsevol altra. Aquestes eleccions suposaven dos perills per al l’stablishment: un, que guanyés l’independentisme; un altre, que guanyés l’esquerra. L’objectiu ha sigut complert en part, l’esquerra, certament, ha acabat destrossada.

Queden moltes coses per interpretar però, de moment, em quedo amb el fet que l’Estat, no només el Govern, ha fracassat. També el criptogovern, aquell que habita en llocs foscos del poder, on, com deia Bobbio, sense llum i transparència, no hi ha democràcia. Han fracassat el Govern i els seus aliats de l’article 155, el de la Constitució, però també el 155 econòmic, el mediàtic, el de la por, el dels voluntariosos. Però, sobretot, ha fracassat la política, l’estatura mitjana dels polítics requerits per tan elevada responsabilitat no ha crescut ja que segueixen ajaguts, en una mala interpretació de la notícia de Caballero Bonald. Els resultats determinen, això sí, em penso, el final dels unilateralismes. Catalunya es mostra com un país plural en què les dades ens porten a haver de dialogar, un retorn al principi.

Tots els partits estatals queden tocats, hi haurà conseqüències orgàniques i la política espanyola en quedarà afectada. Ciutadans seguirà de primer partit de l’oposició, colla el PP i compleix a mitges, frenant l’esquerra; els socialistes no podran ajudar el pedrisme a treure pit. Podem seguirà en el seu dilema infantil i al PP li han canviat la seu social a Madrid, després de la seva transfusió de sang blava als de Rivera.

Notícies relacionades

Quan escric aquestes línies, al PP no es parla. Ningú ha dimitit, la seva minoria absoluta a Catalunya, la seva minoria fins i tot al grup mixt del Parlament, no provoca la sana disposició a l’autocrítica. Ni Rajoy ni Sáenz de Santamaría, governadora de Catalunya, ex155, delegada per Rajoy, pensen assumir cap mena de responsabilitat després de l’enorme destrossa causada a l’Estat.

    Catalunya no es mou de les seves posicions però mou Espanya o li diu que es mogui, tant de bo en la vella tradició dels grans regeneracionistes catalans. Mals temps, ¿modus vivendi català? S’espera el pitjor. Espanya no és una dictadura però no sembla una democràcia sana i, en tot cas, demostra clarament la seva incapacitat per entendre el que diuen els catalans.