Colossal garrotada a Rajoy

En un país realment seriós Mariano Rajoy marxaria. Al seu torn, el PP i Ciutadans, també el PSOE, modificarien la seva aproximació a l’independentisme i la manera com han tractat els catalans en els últims anys. Les urnes han parlat, han dictat sentència. Rajoy ha rebut una garrotada de dimensions antològiques, colossals. Ni el PP ni els seus partits antecedents havien patit mai un revés ni tan sonor ni tan humiliant. L’independentisme ha vençut en les pitjors circumstàncies imaginables. Ja no hi ha una majoria silenciosa a la qual apel·lar per deslegitimar els que volen un referèndum, que es reafirma com la forma més democràtica i clara de  resoldre la situació.

Malgrat l’expressivitat de les dades i la tossuderia dels fets, és complicat, en realitat més que complicat, que els partits del 155 recapacitin i optin per la política, cosa que Rajoy sempre ha descartat. El seu rebuig a parlar, a proposar, a negociar ha avivat el conflicte al màxim. Desgraciadament, la temptació del nacionalisme espanyol, dels aparells que controlen l’Estat, probablement serà seguir endinsant-se en l’error i redoblar el càstig sobre els catalans i a Catalunya. Seguim amb l’anàlisi del panorama dibuixat per l’aclaparadora participació electoral. Destaca sens dubte la fortalesa granítica de l’independentisme, que ha aconseguit, malgrat la presó, la persecució, la guerra bruta, el 155 i, també, els errors garrafals comesos, mantenir la seva majoria absoluta. Encara més: l’antiga Junts pel Sí s’ha reforçat –ha passat de 62 escons als actuals 66 de Junts per Catalunya i ERC–. Agafats en el seu conjunt, els independentistes sumen uns 100.000 vots als que van obtenir el 2015, descomptat el correctiu sofert per la CUP. El segon gran element és l’extraordinari balanç de Ciutadans, que ha agrupat el vot espanyolista i antiindependentista, actuant com la seva confluència. El bloc nacionalista espanyol disposa ara un gran partit i d’un lideratge, el d’Inés Arrimadas, amb el qual identificar-se i al qual seguir. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ciutadans ha guanyat a Catalunya, cosa que ningú s’hauria imaginat poc temps enrere. Els diputats de Junts pel Sí s’han dividit en pràcticament dues meitats iguals, fet que ha permès a C’s enfilar-se al primer lloc del pòdium, amb la força simbòlica que això comporta. Així mateix, l’espanyolisme mediàtic –per a la història queda la portada d’Abc del dia de reflexió envaïda per un retrat d’Arrimadas– i econòmic ha fet una aposta clara per Ciutadans, un partit nascut per combatre la catalanitat que, no obstant, ha aconseguit aparentar una certa moderació.

 El balanç de Ciutadans, finalment, posa greument en qüestió allò que el catalanisme sempre ha considerat preciós: la unitat civil, resumida en el vell lema psuquero d’Un sol poble. El lerrouxisme postmodern de Ciutadans ha aconseguit mobilitzar una part de la població que havia acceptat el consens bàsic catalanista. El gran resultat de Ciutadans reforça sens dubte l’ambició de Rivera d’intentar desestabilitzar el PP i buscar el sorpasso a Espanya.