Un fenomen editorial

Els llibres d'autoajuda que no ajuden

Si estem perduts és perquè ens han pres els referents i necessitem recuperar la consciència

4
Es llegeix en minuts
wautoayuda

wautoayuda

Vaig passar ràpidament per la secció de llibres i vaig decidir fer uns passos cap enrere per creure el que estava veient. Sobre una taula hi havia aquests títols: Ser feliz en Alaska, Feliz como un danés, Las gafas de la felicidad, La felicidad después del orden, Adiós tristeza, Felices: la felicidad a tu alcance, Alegría...Ser feliz en Alaska, Feliz como un danés, Las gafas de la felicidad, La felicidad después del orden, Adiós tristeza, Felices: la felicidad a tu alcance, Alegría

Vaig respirar fondo entre aquell bombardeig. Em decideixo. Obro un dels llibres i llegeixo: «Reps només quan t’esforces. Arribaràs on desitgis si persegueixes els teus somnis fins al final». I penso: ¿això l’hi explica a les persones a l’atur que es passen jornades en entrevistes de feina infructuoses? ¿Està dient als 13 milions de persones en risc de pobresa a Espanya que no s’han esforçat prou? ¿Ho diu als familiars dels emigrants que moren en pasteres o al desert? ¿Per aconseguir un somni s’ha de fer de tot? ¿A qualsevol preu? ¿Sense ètica, si és necessari?

Agafo un altre llibre. Següent frase: «En una relació que s’acaba, el més fàcil és tirar pilotes fora i donar la culpa a l’altre. Els verdaders motius d’una ruptura sempre estan en un mateix». ¿Com pot escriure aquesta frase amb tanta rotunditat? ¿Pensa quins efectes pot produir que una dona maltractada llegeixi això, ja per si mateix culpabilitzada fins a l’extrem pel seu agressor?

Giro full i comprendran que tanqui el llibre de cop quan veig una frase, ni més ni menys, que de Donald Trump. Té delicte posar com a exemple, en un llibre d’autoajuda, un tipus que necessita teràpia urgent. 

No critico els que llegeixen aquests llibres com qualsevol novel·la d’on extreure un missatge de canvi. El problema és quan s’ofereixen com a salvació als que  s’enfronten a un problema greu, que no se solucionarà amb cap canvi en la seva actitud, perquè no depèn de la voluntat o l’esforç.

Jo també em vaig acostar a aquests llibres i… mai més. En el meu cas, per comprendre la meva situació d’atur va tenir més efecte llegir economistes, polítics i sociòlegs que em van ajudar a prendre consciència de classe i conèixer els meus drets. Va tenir més efecte assumir que el càncer toca, sense que la meva mare se sentís culpable per emmalaltir. I va tenir més efecte llegir sobre feminisme per enfortir-me com a dona i no normalitzar comportaments agressius. 

Si tenim una sobredosi de llibres d’autoajuda és perquè estem perduts. I estem perduts perquè ens han pres els referents. Més que llibres d’autoajuda, necessitem llibres de recuperació de consciència. Part de la nostra vida dependrà de la nostra actitud, però hem de partir d’unes bases segures. D’uns drets de salut i educació, d’una feina ben pagada, d’una llibertat real o d’un reconeixement de la desigualtat, per saber quin és el nostre punt de partida sense culpar-nos.

Ens fan creure al cent per cent que la vida depèn de nosaltres, sense causes externes. Com si fos igual ser de raça blanca o negra, dona o home, heterosexual que homosexual, amb capitalisme o no, néixer a l’Àfrica o al Canadà, en dictadura o democràcia, en una família pobra o rica... L’individualisme d’aquests llibres anul·la les nostres circums-tàncies, i canvia el discurs del que és col·lectiu, de la societat i la solidaritat per un missatge competitiu, narcisista i amb més frustració si no s’aconsegueix. Fa centrar la solució només en un jo i no en un nosaltres.

Aquests llibres sempre subratllen que caiem en la tristesa perquè deixem d’estimar-nos i no tenim autoestima. ¿Això passa per sorpresa? No. Deixar de tenir una feina, viure amb els teus pares sense alternativa, estar mal pagat o demanar ajuda ens fa més vulnerables i ens allunya d’un reconeixement social fins a caure en l’oblit. La pobresa aïlla. Potser, per prevenir, més que llibres d’autoajuda hauríem de llegir els programes electorals dels partits. I llegir entre línies les seves propostes perquè, almenys, sapiguem què votem, què elegim i com ens pot afectar.

Canviaria els títols d’aquests llibres per aquests altres: Aquests són els teus drets per defensar-los, Per què no t’has de culpar si no aconsegueixes els teus somnis, Coneix el capitalisme i com et condiciona, Comprova el que menges, Les claus del patriarcat, Detectar un maltractador...

Notícies relacionades

Aquest coneixement sí que ens dona poder. Ens treu culpa per assenyalar els seus responsables. Això és més que autoajuda. És ajudar les futures generacions perquè no perdin el rumb amb missatges buits i egocèntrics. I, davant qualsevol atac, defensar-nos en bloc. Saber què tenim, qui som i cap on anem sí que ens donarà part de felicitat. Almenys perquè no sentirem la soledat, no ens prendran el pèl ni ens robaran la dignitat. 

Professora de la UOC i periodista

Temes:

Llibres